Visitar la Fundació Vicenç Ferrer va ser tota una experiència però el fet d'anar a conèixer la nena que la Julita té apadrinada encara ho fa fer tot molt més interessant i emotiu.
La Sushma és una nena que té 11 anys i que viu a Goonopalli, un poblet molt petit i acollidor a uns 80 quilòmetres d'Anantapur (a l'estat d'Andra Pradesh). Viu amb el seu pare Chennakesavulu, que treballa al camp, la seva mare Sobha que es dedica a cuidar la casa i de tan en quan ajuda al marit al camp, i el seu germà petit, en Rahul que té sis anys i va a l'escola.
La família, igual que la majoria de families del poble, són de la casta més baixa, la casta dels intocables. Són de religió hindú i parlen telugu, l'idioma oficial de la zona.
La Sushma és una nena tímida i molt ben educada. Actualment va a una escola que està lluny de casa seva i s'hi ha de quedar internada (molt freqüent a la India ja que les distàncies són molt llargues). És molt bona estudiant, de les primeres de la classe, i diu que quan sigui gran vol ser metgessa. Tot i que al principi es va mostrar molt poc parladora, a mida que va anar passant l'estona cada vegada s'anava atrevint més a parlar amb mi i preguntar-me coses, així com demanar-me que ens fessim fotos amb els seus amics.
La Julita va apadrinar la Sushma a l'any 2002 però fins llavors la família no havia pogut rebre cap visita per part dels padrins. Es van emocionar molt quan els van dir que jo hi aniria i van fer una preparació maquíssima per rebre'm amb els braços oberts. Encara ara m'emociono quan hi penso! Van posar palmeres a l'entrada de la casa per donar-me la benvinguda. El terra estava adornat amb kolams, aquests dibuixos que fan a les entrades de les cases i s'havien dedicat a omplir-los de flors. M'havien preparat fruita i aigua de coco, així com un collaret de flors preciós i el bindi per adornar-me la cara.
Jo estava una mica nerviosa perquè no sabia ben bé què havia de fer però, quan tractes amb persones maques, tot va sortint sol de la millor manera.
Estaven oberts a totes les preguntes i ells també en tenien de pensades. Vam poder parlar força estona amb l'ajuda d'un traductor de la Fundació. Va ser un moment molt maco! La família és molt conscient de l'ajut que els suposa els diners que reben des de Canet d'Adri i, en tot moment, es van mostra molt agraïts.
Jo els vaig donar els regals que els havia comprat i la nena es vas emprovar el shuridar, que li quedava molt bé!
Després de fer una caminada pel poble i tornar a la casa per parlar una estona més va arribar l'hora de marxar. Jo els deia que havia estat molt contenta de conèixer-los i que m'agradaria poder-hi tornar algun dia. Ells estaven molt contents i realment oberts a rebre'm quan fes falta però jo, a dintre meu, pensava que era tan complicat tornar a aquell racó de món que se'm van negar els ulls. A ells també. Si ho penses bé només són 10 hores d'avió i 10 de tren però el canvi és tan enormement gran!
La Julita em va donar les gràcies per haver anat a visitar la família i portar-li els regals de part seva però en realitat sóc jo qui li he d'agraïr la oportunitat de viure aquesta experiència tan maca, que de ben segur que recordaré tota la vida! GRÀCIES JULITA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada