dilluns, 28 de febrer del 2011

LA FUNDACIÓ LAIA MENDOZA HA TANCAT

Primer de tot aclarir (pels que encara no ho sàpiguen) que la Fundació Laia Mendoza és la fundació per la qual treballo a la India. En segon lloc, NO és cap broma, la fundació ha tancat la barraca. Estupendo oi?? Com diu el meu pare "sempre passen coses!". Alguns entendreu ara perquè en alguns moments em sentia totalment desanimada i amb la sensació de no saber ben bé què hi feia aquí.

Tot plegat ja fa mesos que dura però la situació va començar a ser crítica (almenys des de la meva pell i segons com estava vivint jo les coses) a finals de novembre o principis de desembre (quan feia 2 mesos que jo era a Vedanthangal).

Tampoc és qüestió de treure tots els draps bruts ara. El cas és que el sentiment general de la gent que treballava a la Fundació, tan a Barcelona com aquí, era de cansament i poca motivació amb una crisi econòmica de rera fons. A mi m'anaven arribant informacions de tots costats, cada una més pessimista que l'anterior. Tot això em va anar fent ferida a dins. Imagineu com ets sents quan véns a treballar aquí i resulta que tothom al teu voltant està desmotivat i et passes els dies escoltant els problemes i les penes dels uns i els altres.... Entre mi jo pensava "que sóc jo la que està a 10.000 kilòmetres de casa i no sé ben bé com es fa això de viure a la India! Algú s'enrecorda?"

Tot plegat va fer que jo també em desmotivés molt i que el que era un petit granet de sorra s'anés fent una muntanyeta: estic cansada de menjar arròs+ aquí tothom està cansat+ no para de ploure+ tothom té altres motivacions més importants que la fundació+ hi ha tantes coses per veure a la India....

Vaig pensar que passant el Nadal a Goa i amb la visita del Roger el mes de gener em tornaria a posar les piles i tot plegat es podria reconduir una mica. Però no va passar....

De cop em notava molt cansada. Vaig estar molts dies rumiant exactament què em passava perquè tenia ganes de poder-li transmetre al Lluís (al coordinador d'aquí) però no en vaig saber treure l'aigua clara... Crec que hi havia moltes coses pel mig: el desànim general a la Fundació, el fet que tot aquí és tan complicat i llarg, les condicions de viure a Vedanthangal, l'enyorança.... Simplement un dia t'adones que estàs molt cansat i no saps perquè ja que, aparentment, la vida aquí és molt tranquil·la. El Lluís em va dir que era normal, que ell fa 6 anys que és aquí i, encara ara, lui passa de tan en quan.

Total, que vaig parar de pensar i de buscar una lògica als meus sentiments i vaig decidir acceptar l'oferiment d'en Paul de marxar a fer una ruta durant uns dies. Ja us vaig dir que no sabia quants dies serien però no tenia ganes de posar-me cap pressió. Sentir-me malament era prou motiu per canviar i fer alguna cosa que em fes estar contenta.

A mitja ruta amb moto la Lourdes em va informar que la Fundació tancava definitivament des de Barcelona però que en Lluís volia continuar el projecte educatiu des de Vedanthangal.

I així ha sigut. Fa pocs dies he rebut la notificació oficial per part de Barcelona i el coordinador d'aquí ja està obrint una associació per continuar, de moment, amb el projecte educatiu (un projecte que engloba 5 persones a l'oficina, prop de 30 mestres i 600 alumnes).

Les coses seran difícils i lentes. De moment un grup de voluntaris ens estem organitzant per ajudar en la manera que sigui possible. S'accepten suggerències, idees, mans i temps!

divendres, 25 de febrer del 2011

ÚLTIM CAP DE SETMANA, ME'N VAIG A MAMALLAPURAM!

Avui és divendres i comença el meu últim cap de setmana a la India.

Recordo quan la Laura i la Judit estaven a punt de marxar i deien "el meu últim àpat a casa la Fàtima, el meu últim bus cap a Chengalpattu, el meu últim cap de setmana a Mamallapuram...". I mira, ara ja hi sóc jo, mirant els bitllets d'avió, comtpant les rúpies que em queden, organitzant dinars de despedida... Aquest matí quan li he recordat al Ramesh que marxo el divendres s'ha sorprès. M'ha preguntat si ja s'havia acabat el meu temps (referint-se a la visa) i li he dit que si. "Que ràpid!", m'ha dit.

Pensava que la meva despedida de Mamallapuram seria amb en Paul però al final hem decidit tornar-hi aquest cap de setmana amb la Lourdes. Em fa molta il·lusió perquè podré dir adéu a tothom com Déu mana.

D'entrada avui mateix ens trobarem amb la Sathya, la noia argentina que vaig conèixer a kodaikanal. Probablement podem sopar juntes i dir-nos un "fins aviat" (qui sap si aniré cap a Argentina o potser ella cap a Catalunya!?).
Després passaré pel Budha. Potser farem una cervesa i direm adéu a l'amo, un noi molt jove i simpàtic (que malament que quedo però ara no me recordo com es diu...).
Alguna estona aniré al Rose Corner a fer un te i dir adéu al Logan, al Moodi i al seu germà (si és que hi és perquè em penso que se n'anava cap a França a veure la nòvia).
Pel carrer em trobaré el Babu, que sempre volta, i també li diré que ens haurem de veureu una altra estona. Ell preguntarà si l'any que ve tornaré (sempre ho pregunten...)i jo diré el de sempre: "maybe".
Hauré de fer molts chais a Mamallapuram aquest cap de setmana perquè m'he de despedir de molts senyors que fan te: el de la cantonada del nostre carrer, que sempre riu i que ja sap que el Paul i jo volem el te amb poc sucre. El de la cantonada, al costat de l'estació d'autobusos, que sap que sé quatre paraules amb tamil i sempre em posa a prova! (i posava a prova a en Paul amb en hindi!).
El noi del carrer petit (que en dic jo), que a part de te, té unes galetes de coco molt bones i una mica de lloc per seure. Sempre hi ha gent maca allà!
Ah! I el del carrer del Bob on el te és car però sempre ve de pas.

I parlant del Bob, per força m'he de despedir d'ell!! És el noi que té tots els "trejemanejes" del poble. Si necessites hotel, te'l busca, si vols cervesa també i si et ve de gust anar a pescar també té un amic pescador. És el rei! I quan ja et té prou confiança diu "Mira Carol, jo et busco una bona habitació però d'aquí una mica d'acord?? Ara les onades estan molt bé i me'n vaig a fer surf!". Sempre riu i et deixa anar alguna paraula en castellà, a veure si caus a la xarxa (pel negoci, per res més!).

L'Abdul i el seu germà també estan a la llista de persones a qui he d'anar a dir adéu especialment. Són els nois que porten la botiga de música on vaig comprar el sitar pel meu pare i els mateixos que ens van deixar la guitarra les dues vegades que hem estat a Mamallapuram amb el Paul. M'he passat hores parlant amb ells entre una cosa i l'altra! El germà gran només mira pels diners però el jove té un cor enorme i entre els dos, ja ho van fent tot!

Ostres! I no em puc oblidar del noi del Sweet Pan! Aquest cap de setmana me'n faré un fart perquè vés a saber quan ho podré tornar a tastar!

I del senyor gran del restaurant tampoc me'n puc descuidar! Fa uns dies ens va convidar a un te a mi i a en Paul... Això és la India, no té res i et convida a un te....

Potser també veig a l'Allan, el profe de ioga... És una mica xulo el noi, farà veure com si li és igual si marxo o no! (o potser em sorprèn!).

També passaré per la botiga on vaig comprar els anells de petxina, quin senyor més simpàtic! I potser també per la botiga de l'amic d'en Lluís!

Diumenge a la nit soparem amb el Pedro, un espanyol que fa 5 mesos que viu allà i amb qui hem compartit algun cap de setmana. De tan en quan ens deixa la piscina del seu hotel i el xòfer, uauauuuu!!! Ens despedirem però amb ell serà més fàcil tornar-lo a veure!

També diré adéu a la platja de pescadors, les onades i les granotes que m'han acompanyat tots aquests mesos. Realment per mi ha sigut un lloc molt especial, el meu raconet a les 7 del matí d'un dissabte a la India.

Ostres, quin reguitzell de gent i de coses! I encara segur que em deixo algú! Bé, el que és segur és que a cada botiga em diran adéu! Serà molt emocionant! Ja tiraré moltes fotos perquè pogueu posar cara a tothom! Han sigut importants durant aquests sis mesos, sabeu?
Imagineu quan la setmana que ve m'hagi de despedir de Vedanthangal! Buf! Serà molt fort! De moment el dimecres fem un dinar amb tots els de al oficina! Ara aniré a parlar amb el Habeeb a veure si ens pot cuinar per tothom!

Ho veieu que ja torno??

dijous, 24 de febrer del 2011

LA PRIMERA REGLA DE LA PARVEEN BANU

Quan ja faltava molt poc per acabar el viatge amb en Paul vam decidir que ell em portaria amb moto fins a Vedanthangal, es quedaria una nit aquí i marxaria cap a Chennai des del poble. Vaig pensar que seria una bona idea anar a sopar a casa el Habeeb la nit del dijous. Per una banda en Paul havia sentit a parlar molt d'en Habeeb i em feia gràcia que el conegués. Per altra banda estava segura que a ells també els faria gràcia que hi anessim i, a més a més, a aquella casa es menja molt bé! Doncs som-hi! La Lourdes els va avisar amb dos dies d'antelació i van quedar que hi aniríem cap a les 8.

La Lourdes ja ens va avisar que tota la casa estava revolucionada perquè a la Parveen Banu, la filla del Habeeb, li havia vingut la regla per primera vegada! I aquí comença tot el cerimonial:

El dia que li va venir la regla van avisar a totes les dones de la família i es van reunir a casa la Parveen. Li van portar vestits i joies noves i van estar amb ella tota la tarda. Jo no hi era encara però la Lourdes em va dir que se la van emportar al bany i li van fer un rentat especial. No hem esbrinat ben bé què era.... En alguna foto també he vist com les dones li donaven el menjar a la boca, com si ella no pogués tocar-lo.

Tot i que a casa el Habeeb són musulmans, em va dir que tot aquest ritual formava part de la cultura índia. Des del moment que els ve la primera regla i després d'aquesta petita festa amb les dones (només dones) de la família, la noia en qüestió ha de romandre asseguda en un racó de la casa, a terra, fins que li marxa la regla. Durant aquests dies (que poden ser 5, 7, 9...) no pot fer res, ni llegir, ni mirar la tele ni pintar ni res de res. Només es pot aixecar per anar al bany. El que si que pot fer és parlar amb gent, però només amb dones. Durant aquests dies no pot veure cap més home que el seu pare. A l'hora de dormir també ha de ser a terra en aquest racó de la casa. Això sí, tota l'estona ben mudada i enjoiada! (menys a l'hora de dormir, només faltaria, que incòmode!).
Durant aquests dies la nena no pot anar a l'escola i, quan ja ha acabat el primer període, fan una festa per celebrar-ho i per anunciar a tothom que la nena ja és una dona i està disponible per casar-se.

Ja us podeu imaginar la situació en un dia com aquest! D'entrada el sopar no estava ni començat a fer i ens vam haver d'esperar més d'un hora i mitja! Això és el de menys però és estrany en aquella casa! El grau d'emoció era total!
Per altra banda quan la nena va saber que hi havia un amic meu a casa seva, un home, es va posar molt nerviosa, demanant-me si us plau, que no entrés i la mirés. No vam acabar d'esbrinar del tot què passava si es miraven però ja us podeu imaginar, alguna cosa així com mala sort, tardaràs molt a casar-te o, fins i tot, no et casaràs mai! Qui ho sap!

Els pares de la Parveen estaven molt contents i emocionats. A més a més els feia molta i·lusió poder-nos explicar amb tot detall en què consistia el ritual i com ho estaven vivint. La Parveen deia que estava avorrida però ni es plantejava cap altra cosa. Segurament és el que han vist fer des dels avis dels avis i no hi preguntes que valguin, és la tradició i en nom d'això es pot fer quasi tot... o no?? Bona pregunta....

La Parveen encara continua al seu racó. Ara ja fa 4 dies que hi és.... Amb una mica de sort la primera regla serà curta! Ànims guapa!

dimarts, 22 de febrer del 2011

QUINA CALOR!!!!

Fa tanta i tanta calor!!!! No sé si és perquè durant el viatge amb en Paul vam estar a llocs de muntanya frescos o perquè normalment vigilavem molt no estar a fora al carrer en hores de màxima calor però el cas és que la tornada a Vedanthangal està sent molt calurosa!

Avui he estat pràcticament tot el dia a dintre a casa amb el ventilador engegat (fins que ha marxat la llum, és clar!).

Fa un parell de dies vaig anar a comprar tomates a la botiga del Habeeb i em pensava que em desmaiaria allà esperant! Per una banda la seva dona no és que sigui la més veloç del barri i per altra banda ara han canviat la botiga, l'han fet més grossa i els ha quedat molt bé però el cas és que abans et podies esperar sota un porxo i ara això ja no és possible i t'has d'esperar ben bé sota aquest sol de justícia!

Des que sóc aquí (vull dir des del setembre!) que penso que tinc molt temps per anar a caminar i fer una mica d'exercici però, en èpoques com ara que fa tanta calor, no trobes mai la hora bona per anar-hi! Bé, si que la sé, a les 7 del matí perquè llavors ja fa massa calor i a les 6 de la tarda ja es comença a fer fosc....
Però jo a les 7 del matí faig ioga al terrat i xatejo amb un australià o sigui que no em va massa bé....

Espero que a Girona no faci molta molta fred a partir del dia 5 de març perquè sinó ho passaré malament amb tant de contrast!!!

dissabte, 19 de febrer del 2011

TORNADA A VEDANTHANGAL

Hola a tots i a totes!
Ja torno a ser a Vedanthangal! Els meus dies de descans s'han convertit en 5 setmanes inoblidables viatjant amb moto (una Bullet fantàstica!) amb en Paul per Tamil Nadu i kerala!

En Paul i jo ens vam trobar a Mamallapuram, el poble de la platja que a mi m'agrada tant el dia 15 de gener a la tarda. Ell havia conduit 1200 quilòmetres des de Bhubaneswar (Orissa) a cavall de la seva Royal Enfield (àlies Bullet) d'un color vermellós estupendo!

Després de passar uns dies a Mamallapuram vam baixar cap a Chidambaram on vam veure el temple. Vam seguir baixant per la costa cap al sud passant per Poompuhar, Bambangadi i parant finalment a Karaikal on ens hi vam estar 3 dies gaudint de passejades i esmorzars a la platja.

Vam seguir la ruta cap a Thanjavur. A part del temple de la ciutat un dels nostres objectius era un concert de música clàssica índia que hi havia al poble del costat. Vam quedar-nos allà 3 dies més i després vam fer ruta cap a Kodaikanal. Aquest petit poblet que s'ha convertit en un lloc molt turístic és a dalt de les muntanyes, hi feia un fred que pelava! Els paisatges eren fantàstics! Vam conèixer tot de gent, entre ells un grup d'espanyols. Vam dormir dos nits en una habitació fantàstica (la millor i amb més luxe de tot el viatge!). Va ser aquí on ens van parlar d'un poble a prop, Vatakanal i d'un centre de meditació anomenat Bodhi Zendo.

Com que no hi havia cap pla pre-establert, simplement vam anar a mirar què ens feia més "pillo" i al final ens vam quedar 4 dies al centre de meditació. L'experiència va ser molt bona i molt nova per mi: hores i hores de meditació, hores de silenci, treball per la comunitat i sobretot conèixer un munt de gent diferent que era allà per diferents motius, circumtàncies....

Ben relaxats després de tanta meditació vam fer via cap al Parc Natural de Mudumalai (fent nit a Ooty) on hi teníem un conegut, en Johnnie. Viu en una casa la mig de la jungla però amb tota mena de luxes! Ens vam estar allà un parell de dies, tocant la guitarra i bevent la primera copa de vi en 5 mesos!

A tot això tot just era dia 31 de gener i ens quedaven un munt de dies per seguir viatjant o sigui que vam decidir anar cap a l'estat veí, Kerala. Vam anar a Kappad Beach, una platja al nord de Calicut, on erem pràcticament els únics turistes. Ens va agradar tan que ens hi vam estar 5 dies!

Pensant ja en la tornada vam tirar cap a Malapuram i Angali (quins àpats més fantàstics!) fins arribar a Trichy on vam fer parada per 3 o 4 dies visitant el temple i el Fort.

Continuant el camí cap a Vedanthangal vam parar a Jayamkondacholapuram i el poble del costat (impossible de recordar el nom però era alguna cosa similar al primer) i hi vam trobar un temple fantàstic! Totalment fora pronòstic quan el vam veure des de la carretera ens va fer parar! Una vegada a dintre resulta que hi estaven celebrant un casament i ens van convidar a dinar i tot!

Finalment vam parar a Pondicherry i Auroville per visitar uns amics del Paul. Vam tenir la sort de poder a assistir a un concert increible!

Els ultims quatre dies del viatge els vam passar a Mamallapuram, al lloc on havíem començat. Dijous vam venir a Vedanthangal i vam visitar el Parc del Ocells. En Paul va poder veure on visc i on treballo i l'endemà al matí va marxar cap a Chennai per tal d'agafar el tren, ell i moto, i tornar cap a casa seva, a l'estat d'Orissa.
De fet, mentre jo sóc a caseta, ell encara és a dintre el tren, encara li queden 5 horetes..... India, India!

Aquest viatge m'ha permès veure una altra India. La India és plena d'Índies petites, de bombolles, de diferents maneres de viure i relacionar-se i de diferents maneres de viure aquest país. Gràcies Paul per haver-me ofert aquesta possibilitat i haver-ho compartit amb mi!

Em queden 15 dies comptats d'experiència india i, mirant enrera, puc dir que sóc afortunada. Crec que marxaré amb una visió bastant àmplia del que és el Sud de la India. Me'n torno amb un sac ple d'experiències i records que poc a poc aniré processant!