Primer de tot aclarir (pels que encara no ho sàpiguen) que la Fundació Laia Mendoza és la fundació per la qual treballo a la India. En segon lloc, NO és cap broma, la fundació ha tancat la barraca. Estupendo oi?? Com diu el meu pare "sempre passen coses!". Alguns entendreu ara perquè en alguns moments em sentia totalment desanimada i amb la sensació de no saber ben bé què hi feia aquí.
Tot plegat ja fa mesos que dura però la situació va començar a ser crítica (almenys des de la meva pell i segons com estava vivint jo les coses) a finals de novembre o principis de desembre (quan feia 2 mesos que jo era a Vedanthangal).
Tampoc és qüestió de treure tots els draps bruts ara. El cas és que el sentiment general de la gent que treballava a la Fundació, tan a Barcelona com aquí, era de cansament i poca motivació amb una crisi econòmica de rera fons. A mi m'anaven arribant informacions de tots costats, cada una més pessimista que l'anterior. Tot això em va anar fent ferida a dins. Imagineu com ets sents quan véns a treballar aquí i resulta que tothom al teu voltant està desmotivat i et passes els dies escoltant els problemes i les penes dels uns i els altres.... Entre mi jo pensava "que sóc jo la que està a 10.000 kilòmetres de casa i no sé ben bé com es fa això de viure a la India! Algú s'enrecorda?"
Tot plegat va fer que jo també em desmotivés molt i que el que era un petit granet de sorra s'anés fent una muntanyeta: estic cansada de menjar arròs+ aquí tothom està cansat+ no para de ploure+ tothom té altres motivacions més importants que la fundació+ hi ha tantes coses per veure a la India....
Vaig pensar que passant el Nadal a Goa i amb la visita del Roger el mes de gener em tornaria a posar les piles i tot plegat es podria reconduir una mica. Però no va passar....
De cop em notava molt cansada. Vaig estar molts dies rumiant exactament què em passava perquè tenia ganes de poder-li transmetre al Lluís (al coordinador d'aquí) però no en vaig saber treure l'aigua clara... Crec que hi havia moltes coses pel mig: el desànim general a la Fundació, el fet que tot aquí és tan complicat i llarg, les condicions de viure a Vedanthangal, l'enyorança.... Simplement un dia t'adones que estàs molt cansat i no saps perquè ja que, aparentment, la vida aquí és molt tranquil·la. El Lluís em va dir que era normal, que ell fa 6 anys que és aquí i, encara ara, lui passa de tan en quan.
Total, que vaig parar de pensar i de buscar una lògica als meus sentiments i vaig decidir acceptar l'oferiment d'en Paul de marxar a fer una ruta durant uns dies. Ja us vaig dir que no sabia quants dies serien però no tenia ganes de posar-me cap pressió. Sentir-me malament era prou motiu per canviar i fer alguna cosa que em fes estar contenta.
A mitja ruta amb moto la Lourdes em va informar que la Fundació tancava definitivament des de Barcelona però que en Lluís volia continuar el projecte educatiu des de Vedanthangal.
I així ha sigut. Fa pocs dies he rebut la notificació oficial per part de Barcelona i el coordinador d'aquí ja està obrint una associació per continuar, de moment, amb el projecte educatiu (un projecte que engloba 5 persones a l'oficina, prop de 30 mestres i 600 alumnes).
Les coses seran difícils i lentes. De moment un grup de voluntaris ens estem organitzant per ajudar en la manera que sigui possible. S'accepten suggerències, idees, mans i temps!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada