MÉS I MÉS BLOG

No estic sonada, només és que no em puc estar quieta! El meu cap no para!

Estic fent un altre blog. No és que pari de fer aquest sinó que ara en faig dos! Per qui estigui interessat o tingui ganes de fer el xafarder aquí teniu l'enllaç:

http://www.travelblog.org/Bloggers/Adukkumalli/

A passar-ho bé!!

VISITA A LA FUNDACIÓ VICENÇ FERRER

ON? Anantapur (4 milions d'habitants), districte d'Andra Pradesh, Sud de la India.

QUAN? Del 17 al 22 de novembre del 2010.

COM? Una odissea per arribar-hi! Un dia i mig de viatge tan per anar com per tornar. Mil combinacions de tren, autobús, auto i jeep de la Fundació.

AMB QUI? Amb la Lourdes, of course, companya incansable d'aventurilles!! Una vegada allà vam conèixer un munt de gent!

PER QUÈ? Curiositat i ganes d'aprendre. En busca de noves idees? En busca de noves històries?

“LA” FRASE? “Si no ho veus, no t'ho creus!”

NÚMEROS:

• 40 anys de feina.

• 2,5 milions de persones que es beneficien del programa de desenvolupament de la Fundació.

• 150.000 nens i nenes apadrinats.

• 18 euros el que es paga cada mes per tenir algú apadrinat.

• 2.100 escoles de reforç.

• 45.000 cases construïdes.

• 4 ponts construïts.

• 2.000 persones treballant per la Fundació.

• Una mitja de 30 voluntaris en qualsevol època de l'any

• 14 clíniques rurals.

• 3 hospitals generals.

• 1 hospital dedicat només a malalts amb SIDA, 70 llits, més de 13.000 pacients registrats, 700 dels quals són nens.

• 2 centres d'educació especial només per a nens sords.

• 1 centre d'educació especial només per a nens cecs.

• 16 centres d'educació especial (retard mental, paràlisi cerebral i trastorns i síndromes vàries).

• 0 és el nombre de rupies que has de pagar per visitar la Fundació durant tres nits i quatre dies (tot inclòs).

ALGUNES IMPRESSIONS?

• Hi ha molts indis i indies que parlen castellà. A més, ara hi ha un grup de 20 persones també indies estudiant català.

• Tot està súper ben organitzat. Voleu veure un indi súper eficient que dóna mil voltes a qualsevol espanyol? Visiteu la Fundació!

• El Vicenç Ferrer és com un Déu per ells. No m'estranya, per mi també ho seria!

• L'Anna Ferrer és una dona maquíssima, molt propera i amb empenta per moure una muntanya si cal.

• Els voluntaris viuen com reis, immersos en una petita Espanya a la India. Jo em quedo a Vedanthangal, més autèntic!

• Visita a la família de la nena apadrinada per una amiga. Vaig ser la reina per un dia, em va rebre tot el poble i va ser molt emocionant!!

• Estan fent moooooolt bona feina, MOLT!

Fotos al picasa! Tot plegat dóna molt per pensar!

Us animo a visitar, si més no, la seva pàgina web:

http://www.fundacionvicenteferrer.org

Fins aviat!

MAIL A LA MARIA

Ahir vaig escriure un mail a la Maria. M'agradarà compartir un fragment amb vosaltres:

"Jo estic molt bé, molt i molt bé! Evidentment que passen coses, que hi ha dies que no sé ben bé què puc aportar jo a aquesta gent, o que em canso de les incomoditats o que no para de ploure i no es pot fer res... però en general sóc súper feliç! Estic totalment integrada a la vida del poble i a la gent. M'encanta! Estic aprenent un munt de coses, realment t'acabes agafant les coses d'una altra manera, donant la importància justa a cada cosa, valorant petites alegries, petits moments i petits gestos de la gent.
A més a més hi ha el component que, per mi era el més important., que és que no paro de veure coses noves que em fan al·lucinar i que fan que el meu cap estigui permanentment en actiu, preguntant-me coses, reflexionant sobre el que veig, ampliant la meva visió, les meves possibilitats en aquest món.... Realment a mi la monotonia em cansa. M'avorreix. Necessito nous estímuls que facin que el meu cap es mogui en diferents direccions, a diferents velocitats, buscant respostes (i sobretot preguntes), buscant nous objectius. Quan més veus en diferents llocs del món més gros es torna el ventall de possibilitats que tens a les teves mans.

He fet molts amics, bons amics que són aquí, fent-me costat en aquestes circumstàncies tan diferents. Comparteixen el dia a dia amb mi, riem, fem coses junts, ens il·lusionem i ens desanimem, ens fem costat.....Sé que puc comptar amb ells i em dóna seguretat saber que són aquí. Realment, ara quan ho escric, m'adono que són amics de veritat. M'emociona molt haver fet aquest vincle d'amistat en tan poc temps. Sé que les circumstàncies ho porten però ja accepto que no hagués sigut el mateix en altres circumstàncies. Potser per això vaig triar jo aquest context? Per arribar a coses que en situacions “normals” no es poden aconseguir?"

Fins aviat!

LLIÇÓ DE VIDA 2 (o com ens podem deixar enganyar pel nostre cap)

KUTIMA: noia índia de 22 anys, amable, divertida. No ha tingut accès a l'educació, no sap llegir ni escriure. Parla tamil i una mica d'anglès que ha après dels turistes que ha conegut. El seu dia a dia es resumeix a rentar roba de la família i mirar per la finestra. La vida dels altres alegren la seva. Li agrada tenir companyia i anar de compres així com visitar llocs nous. La volen casar, li estan buscant un home. Una de fonts d'ingressos de la seva família són els bidis (típics cigarrets indis) que fa i ven la seva mare.

CONTEXT: dos europeus i dos indis estan parlant mentre prenen un te chai. Comenten el cas d'algú que ha fumat molt durant dos dies perquè està trist i fastiguejat per problemes a la feina.

Kutima:
“I ella creu que fumant molt durant dos dies el seu problema a la feina es resoldrà? No ho crec i, a més a més, la seva salut en sortirà perjudicada! Si algun dia tens problemes a la feina simplement balla o canta!”

Interpretacions a gust del consumidor.

LLIÇÓ DE VIDA 1 (o com a vegades és tan fàcil trobar el problema com la solució)

HOME: només sé que és indi pel color de la seva pell i les seves faccions. Només vam poder intercanviar dues paraules (literalment). No en calien més, la seva mirada ho deia tot.

CAROL: noia catalana de 29 anys que actualment viu a Vedanthangal i que està col·laborant en un projecte educatiu portat a terme per una fundació que treballa a la zona. Fa poc va tenir un dia d'aquells on et planteges “Es pot saber què hi faig jo aquí a la India?”. Típic quan es comencen a acumular petits problemes, diferència de cultures, dificultat de comunicació i ritme tropical.

CONTEXT: la Carol necessita un respir i se'n va a fer una caminada fins al llac. Una vegada allà s'asseu. Les llàgrimes li comencen a rodolar per les galtes. El rellotge no s'atura. Sent unes passes que s'acosten darrera seu. És un home indi vestit amb una camisa blanca i uns lunguis (tros de roba que els homes porten embolicats a mida de pantalons) també blancs. Ella aixeca el cap. La seva cara està clarament desfigurada per les llàgrimes. S'aixeca i es posa de cara a l'home. No es diuen res però s'ho diuen tot; la mirada de l'home sembla que parli “No sé què et deu passar però sigui el que sigui, no serà res, tot anirà bé, t'ho prometo”. Ara vénen les dues paraules:

Carol:
“Nanri” (gràcies en tamil)

Home indi:
“Chaia” (nom del te típic del sud de la India, barreja de te negre i espècies on sobretot hi predomina el gengibre. Normalment es veu amb llet i sucre. El resultat és una barreja entre picant i dolç).


Interpretacions a gust del lector.

FESTA D'ANIVERSARI A CASA LA PRYA

La Prya és una mestra de l'escola de reforç de Vinayaganallur. La setmana passada quan vam anar a la seva aula (situada al terrat de dalt d'una casa particular) ens va dir que el dia 8 de novembre celebraven el primer aniversari del seu fill petit i que feien una festa. Va insistir que hi anessim i vam acceptar encantades! Tan la Lourdes com jo ens vam imaginar una festa d'aniversari per nens: globus, pastís i algun joc. Però res, ens vam equivocar de mig a mig!

Es veu que la celebració del primer aniversari d'una criatura és molt i molt important i es fa una festa “por todo lo alto”. Tota la família estava convidada, vestida amb els seus millors saris (vestit tradicional indi, només les dones casades el poden portar!), carregats amb bosses de petards, focs artificials i regals per la criatura. Però no només això! Hi havia un cuiner i un cambrer contractats i també un fotògraf un i un professional que feia el vídeo!

Ja ho veieu, estem totalment integrades! Ens ho vam passar molt bé!!! Em van ensenyar a fer cintes de malli per posar-nos al cap, vam parlar amb mitja família (no sé si teníem més preguntes i curiositats ells o nosaltres!), ens van tirar fotos per tots costats i vam menjar un chicken bryani boníssim!!! A mi m'encanta aquest plat! L'altre dia se'm va acudir dir que m'agrada més que la paella i la Lourdes quasi em pega... El pitjor de tot és que és veritat! I com es gaudeix menjant-t'ho amb les mans! (que per cert, el Yuvaraj m'ha dit que ja vaig millorant la tècnica!).

És genial poder veure de primera mà esdeveniments com aquest, tan típic de la seva cultura. I és increïble que t'hi deixin participar, sempre amb un somriure a la boca i una mà amiga! Gràcies!

LA PLATJA DE MAMALLAPURAM A LES 7 DEL MATÍ (o una de les millors sensacions de la meva vida!)

La platja de Mamallapuram de bon matí és un dels millors espectacles que he vist mai!

Quan som a Mamallapuram normalment dormim al Bob (que en realitat no és al Bob sinó al costat però sempre ens atèn en Bob Shiva, que ja ens coneix i per això li diem “El Bob”. De fet Bob tampoc és el seu nom real però es fa dir així per l'afinitat amb el famós Bob Marley. I, tot i ser indi, el noi hi té una retirada! Fins i tot els cabells els té llargs i arrissats, estrany aquí!). En fi, que normalment dormim en un hotelet que ja coneixem i que està a primera línia de mar. A mi m'encanta! En nits de calor pots dormir amb la porta que dóna a la terrassa (tenim terrassa i tot. Ara ja ens sabem quines habitacion són les millors!) i sents durant tota la nit la remor de les onades i el concert de granotes (crec que ja us n'he parlat).

Jo sempre em llevo d'hora. Només els primers dies a Vedanthangal vaig dormir molt, ara ja he recuperat el meu ritme i a les 7 del matí ja estic dreta.
M'aixeco sense fer soroll (la Lourdes és una dormilega! Sembla que li hagi picat la mosca tsé-tsé!), em vesteixo, em prenc el ferro, agafo la càmera de fotos i baixo cap a la platja.

Pots triar amb què t'entretens primer.....

D'una banda hi ha els pescadors. Si la nit anterior hi ha hagut tempesta tenen les barques al mig dels carrers del poble (imatge curiosa!) i la primera feinada que tenen és portar les barques cap a la platja. Evidentment ho fan a pes, entre 8 o 10 homes i parant pel camí perquè no poden més! La feina és considerable perquè entre tots porten totes les barques i el ritual dura una bona estona. S'ho passen bé, no paren de riure i fer-se bromes. Es queden parats i els fa gràcia quan veuen que els miro i els faig una foto. Alguns em saluden, altres només em somriuren.
El dia que no hi ha hagut tempesta s'estalvien tota aquesta feinada perquè les barques ja són a la platja. Llavors tot va més d'hora. A vegades quan baixo molts d'ells ja han sortit a pescar.
Una vegada fet això cal preparar les xarxes, una altra tasca que requereix temps. S'ho agafen amb calma, s'asseuen en grups fent rotllanes i van “ordenant” les xarxes. És maco de veure!
Entre una cosa i l'altra, esperar al company, decidir això o allò s'asseuen a terra i juguen a cartes. Sembla que haurien de tenir pressa (jo sempre he sentit que els pescadors, almenys al meu país, surten molt d'hora al matí) però no en tenen.

Per altra banda hi ha les nens. Riuen, no paren de riure. Juguen a un joc tipus “a matar” però sense pilota i sense res. No els fa falta res. Corren i riuen!

L'altre panorama que em fa molta gràcia és l'home que persegueix les vaques (sempre n'hi ha un o dos). En principi vaig pensar que espantaven les vaques perquè no s'acostessin tan a l'aigua, per protegir-les. No és del tot descabellat, potser fins i tot és cert (els ho hauré de preguntar). De tota manera, el que sí que és segur, és que a vegades persegueixen les vaques només per divertir-se. Intenten agafar-li una pota de darrera i la vaca surt corrent. No vegis com corren, no les poden atrapar, no! Aquests també es fan un fart de riure!

Els surfistes arriben una mica més tard. Tranquils, caminant a poc a poc amb la planxa de surf a la mà. Quan són arran de mar fan quatres estiraments i som-hi, corrent cap a l'aigua! Després de donar-se una estona per observar el mar, proven i proven de pujar a sobre les onades. N'hi ha algun que ho fa força bé! Sempre m'ha semblat dificíl! De tan en quan cauen i riuen i ho tornen a provar!

I, és clar, no em puc oblidar l'altre espectacle: el guiri. Sempre som dos o tres turistes (o no tan turistes) observant l'espectacle, normalment tirant fotos, caminant per la platja i, de tan en quan, si ho veiem clar, banyant-nos. És impossible que no se t'escapi un somriure.

Tot plegat en una atmosfera tranquil·la, calmada, amb el sol que surt escalfant-te la pell i amb música d'onades i rialles. Us hi heu fixat que tothom riu?

A mi també se m'escapa un somriure quan ho recordo. Imaginar-ho deu ser fantàstic, per fer-vos una idea millor teniu les fotos al picasa però no hi ha res com viure-ho a la pell! Us convido a Mamallapuram!

HAPPY DIWALI IN PONDICHERRY (o com arribar a casa en un dia de cicló)

(Ho faré d'aquella manera que m'agrada a mi, d'acord? Frases curtes i ràpides!)

5 de Novembre: festa del Diwali, altrament coneguda com festa de les llums.
Decidim anar a Pondicherry aprofitant que tenim un cap de setmana de tres dies.

Pondicherry: antiga colònia francesa. L'expectació era poder beure una copa de vi, un bon bistec de vedella, alguna cosa de formatges i trobar alguna botiga com Déu mana (on venguessin roba que no es comencés a desfer a la segona rentada. Potser conèixer algun guiri??

Distàncies i mitjans de transport (tema delicat a la India i que pot fer-te passar les ganes d'anar a qualsevol lloc): no hi deu haver més de 60 quilòmetres però la previsió ja era que ens hi estariem almenys tres hores. Al final vam tardar-ne 5.... anyway! I tot això tenint en compte que anavem amb aquells autobusos on tots plegats semblem bestiar que ens porten a matar. No hi cap ni una agulla de cosir!
Arribem rebentades, el nostre cap només pot pensar en el bistec! (i la copa de vi però no cal ni comentar-ho perquè no valia res!!!!)

Després de dinar coneixem en Sandesh que ens recomana un hotel. Decidim fer-li cas perquè tenint en compte que era un cap de setmana especial i que anavem tard, no teníem esperança de trobar gaire cosa millor i bé de preu. Regateig amb el de l'hotel, és clar... No ens en vam sortir gens bé.... snif!

Pondicherry està bé però tampoc mata... la part índia és com moltes de les que he vist: bulliciosas, plena de sorolls, motos i cotxes i bicis tots passant per allà mateix, la llei de la selva! Si vols un respir s'ha d'anar a la part francesa: netedat, silenci, carrers amples, no massa trànsit. Per això va valer la pena!

Dissabte visita a Auroville. Us recomano que ho busqueu al Wikipèdia. Vaig sortir amb més dubtes que quan vaig entrar. Jo també ho hauré de buscar a internet o a algun lloc.... Suposo que comença com un comuna hippy i amb els anys es va convertint en un business. Alguna cosa manté de la comuna hippy i, realment, tenen projectes que estan bé però amb una visita com la nostra no et fas a la idea del que hi ha realment. El tema és anar-hi a passar 10 dies (però ara no podrà ser... potser en una altra ocasió?). De tota manera estic contenta d'haver-hi anat. Dóna per pensar (cosa que m'encanta!)i per plantejar-te altres formes de vida. I per pensar que les coses que se t'acudeixen potser no són tan descabellades.

Nit de dissabte tranquil·la. Ens despertem amb el soroll de la pluja. Havien anunciat un cicló i, efectivament, allà estava. Tela marinera com plovia, tela!
Ens fem les valentes: anem a esmorzar i cap a l'Ashram d'Aurobindo. D'entrada ens fan deixar les sabates a l'altre costat de carrer i anem caminant fins a la porta amb un pam d'aigua i diluviant.... Un cop a dins resulta que no hi ha cap lloc cobert per la meditació i, per tant, ens hem de conformar amb la botigueta..... Tela!
En fi, desistim... Com que no para de ploure pensem que ens podem posar en un restaurant amb internet i dinar i conectar-nos una estona fins que pari de ploure (il·luses!). Fem la gran patejada i resulta que el bar està tancat. Decidim que ja n'hi ha prou i anem cap a l'estació d'autobusos per dirigir-nos cap a casa. El que no sabíem és que l'aventurilla tot just estava a punt de començar!!!!

Estació d'autobusos a tope de gent i d'autobusos. Aigua fins a sota genoll i sense parar de ploure. Dues hores i mitja preguntant pel nostre autobús sense cap resultat positius. Descansant de tan en quan perquè no podíem més d'anar amunt i avall i preguntant. Total, que al final decidim pujar a un bus i parar al lloc que més ens soni que està a prop de casa. Sorpresa! Algun del munt de Déus que tenen ens devia escoltar perquè vam anar a parar al poble de la platja que m'encanta (on anem molts cap de setmana i ja és com a casa nostra): Mamallapuram! Evidentment no arribem a temps de fer la combinació d'autobusos fins a casa i decidim quedar-nos a passar la nit al Bob, vistes al mar!

Genial, la millor decisió del dia. El mar estava estupendo, encabritat a tope, un soroll d'onades genial! Concert de granotes altra vegada i silenci, un silenci que no es paga amb diners!
Dormim, no fa calor!
L'endemà em llevo molt d'hora, com sempre! Vaig a la platja a les 7 del matí i tiro fotos. Us escriuré un altre capítol només d'això perquè s'ho val!!!

Total, aventura Pondicherry o el miracle d'arribar a casa quan vius en un poblet al Sud de la India.

Ostres! Amb tot això i no he explicat res del Diwali! És com el seu Any Nou i celebren que el Déu Khrisna els va salvar d'un home molt dolent que se'ls volia menjar a tots. Hi ha altres llegendes al voltant de la festa, us animo a llegir-ho!
Solen tirar molt petards i focs artificials i mengen de tot i molt!
A Vedanthangal gairebé no es celebra perquè al tenir el Santuari del Ocells al mateix poble està prohibit fer gaire sarau.... Espai protegit!

LA RIQUESA DE PODER VEURE LES COSES DES DE DIFERENTS ULLS

Fa uns dies van venir uns amics de Chennai a passar un parell de dies a casa (cal avisar que els dos amics són indis, sinó la història deixa de tenir sentit!). Al matí vaig anar a avisar la Fàtima que seríem 4 a sopar i no pas 2 com és costum. Evidentment em va preguntar qui hi havia i jo li vaig explicar que veníem aquests amics. Em va preguntar pel seu nom i jo li vaig dir “Siddharth”. La seva cara es va transformar automàticament: el seu somriure es va tornar una ganyota i la seva mirada alegre es va posar en senyal d'alerta. Jo li vaig preguntar què passava i si li semblava bé o no que hi anessim. Després de vàries mueques em va dir que si, que hi anessim, tot i que no estava massa convençuda... Quan vaig arribar a casa ho vaig explicar a la Lourdes. Li vaig dir que m'havia sabut una mica de greu, no enteníem ben bé si era que ens volien controlar, que no aprovava el que feiem, que no volia homes a casa seva.... Ens vam quedar una mica parades.

Quan va ser hora vam anar a sopar tots quatre i, tot i que al principi se'ls miraven una mica de lluny, poc a poc tot va anar fluint bé i ens vam divertir tots junts. Van poder compartir diferents maneres de cuinar i les característiques dels diferents idiomes que parlen.

Després de sopar no ens en vam poder estar i ho vam comentar amb els dos nois. Sorpresa! Com es poden veure les coses de manera tan diferent?? Ells ho van veure clarament, no en tenien cap dubte: de cap manera la Fàtima ens volia controlar o desaprovova el que feiem, simplement per la Fàtima som com de la seva familia, cada dia entren a dintre casa seva, mengem amb ells i conversem durant hores. Simplement li va sortir un sentiment maternal, de protecció, d'alerta. Una vegada ella va veure que els dos nois eren de fiar i que no podien ser cap mala influència per nosaltres es va relaxar i va poder parlar amb ells tranquil·lament.

La Lourdes i jo ens miràvem amb cara de sorpresa mentre els dos amics ens ho explicaven. Veiem que, realment, el seu punt de vist no era tan descabellat. Quasi ens emocionavem de pensar que realment la Fàtima i la seva família ens tinguin en compte i es preocupin per nosaltres!

Quin passada poder compartir tants punts de vista diferents!! Sóc afortunada!!!!

PER DEIXAR COMENTARIS!

Hola a tothom!
Sé que molts de vosaltres heu intentat deixar comentaris al meu blog i no us ha funcionat. És perquè jo havia d'activar unes opcions i no estava fet (cosa de novells!). Ara em penso que ja ho he fet bé, proveu-ho a veure què passa d'acord?? Em farà molta il·lusió! Montse Mena, gràcies per avisar-me i dir-me què havia de fer!!!

MALLI

Ja m'han “batejat” amb un nom hindú: MALLI (es pronuncia com si fos una “l” geminada). És el nom que fan servir en tamil pel gessamí. Aquí en tenim molt i sovint ens el posem al cap per fer bonic. Fa una olor boníssima!
El nom me'l van posar la Fatima i la Kutima, gràcies!

Hi ha dues variants de la paraula que m'han portat a embolics últimament però ara ja ho tinc clar! Hi ha un altre nom que és ADUKKUMALLI, que és una variant de la flor Malli, és a dir, una variant de gessamí. I a més a més hi ha el nom MALLIGA que és un nom de dona hindú (es proununcia amb una /a/ llarga al final).
O sigui que ara si que és complexe perquè hi ha nens que em diuen Malli, altres que em diuen Malliga i altres que em diuen Carol! Però a mi m'encanta!

VISITA A UNA ESCOLA D'EDUCACIÓ ESPECIAL

Ahir al matí vaig anar a visitar una escola d'educació especial que hi ha a uns 25 quilòmetres de Vedanthangal. Hi vaig anar al el Yuvaraj que, a part de tenir moto i saber el camí, parla tamil!L'escola, que funciona des de l'any 1993, acull uns 80 nens amb diferents patologies (retard mental, paràlisi cerebral, diferents síndromes...). Els alumnes estan internats a l'escola i marxen a casa el cap de setmana, cada 15 dies o cada mes, segons les possibilitats de les famílies i les característiques de l'infant.

Ens va rebre la directora del centre, una senyora religiosa. Ens va explicar amb tot detall (i en anglès!) el funcionament de l'escola i després vam fer una visita a les aules. Ho tenen força ben muntat: aules amb un grup d'alumnes reduït, agrupats segons patologies i edats i amb dues mestres a l'aula (com a mínim). Treballen sobretot pensant en l'autonomia dels alumnes. També tenen algunes fisioterapeutes i material per fer la rehabilitació (força vell però vaja....). Però és clar, jo LOGOPEDA, amb els ulls ben oberts a veure com tenien muntat el tema de la comunicació (Nuri Vilà, atenció! No vaig poder parar de pensar en tu!!!). No vaig veure cap senyal que allà es fes servir cap sistema de comunicació alternativa. De fet ja vaig veure que la comunicació brillava per la seva absència.... Evidentment vaig preguntar com s'ho feien per comunicar-se amb les alumnes ja que, ja veia, que pocs d'ells parlaven. Em va dir que no tenien logopeda al centre (aquí ja vaig començar a bufar... ja em venien ganes d'arramangar-me i posar-me “manos a la obra”) i que la comunicació era a base de suposicions, interpretacions, gestos i proves vàries. O sigui, que si un nen plorava o feia alguna tipus de demanda s'anava provant: li donem menjar, li donem aigua, el portem al lavabo... fins que encertem! (clar que ja es coneixen els nens i això és relativament ràpid, però que limitat, oi?). Evidentment no hi ha cap tipus d'avaluació ni valoració sobre quines ón les possibilitats de l'alumne ni quin és el sistema que millor li aniria, simplement no hi ha sistema..... Buf, buf..... No me'n vaig poder estar i els hi vaig parlar de l'SPC i el Bliss. Em van dir que ja els sonava però que això portava molta feina. Per una banda s'havia d'elaborar tot el material i per altra, abans el nen no associava el significat amb la imatge calia un treball molt feixuc. I m'ho diuen a mi??? (Les mestres de Mataró m'entendran bé!). Total, que com que és molta feina, els recursos són el que són.... de moment el tema comunicació està apartat. I jo em pregunto: COM ES POT DEIXAR APARCAT UN TEMA COM LA COMUNICACIÓ???

Vaig sortir bufant, a veure si feia una mica de lloc al meu cap. Els ulls se'm negaven i tot. Quina impotència, no?? Vam pujar a la moto i vam començar a avançar cap a Chengalpattu. Al cap de 10 minuts ja havia aterrat a la realitat, tot al meu voltant m'indicava que sóc a la India, a la INDIA!!! Take it easy, Carol!

Vaig parlar amb el Yuvaraj i ell em va entendre de seguida. Em va dir que si aconseguia el material podiem tornar a l'escola i ensenyar-los-ho, almenys perquè ho vegin. Només que ho provessin amb un parell d'alumnes jo ja estaria contenta!

I ara crida a les nenes logopedes: teniu alguna idea?? Els porto les imatges de l'SPC i els explico una mica com va? Algú ho té en format digital i m'ho pot enviar? Boardmaker potser seria massa? Potser els puc ensenyar algun plafó de mostra??

Espero aportacions nenes, la ocasió s'ho val!!