Podria dir que aquest tema està caducat però no havia dit res a ningú perquè no us espantessiu... Tot va començar el dia 20 de setembre de 2010 a la 1 de la matinada, és a dir, quan jo era a l'avió i em faltaven dues hores per aterrar a Chennai....
EPISODI 1
Mentre jo era a l'avió menjant something spicy la Judit, la voluntària d'educació que hi havia quan jo vaig arribar, estava llegint estirada al llit de la nostra caseta de voluntaris. Esperava que es fes l'hora per venir-me a buscar a l'aeroport. De sobte va sentir un soroll, va aixecar el cap i va veure que hi havia una serp. Era un serp no massa llarga, prima i negra. Va fer un bot del llit, va agafar un pal i s'hi va barallar una estona però no la va poder matar. Va tenir temps de tirar-li una foto abans que la serp s'escolés, no se sap on, i no es va deixar tornar a veure. La Judit va avisar la Laura, que dormia a l'habitació del costat (i que, evidentment, no es va poder tornar a adormir). Va arribar el xòfer de la Fundació i la Judit i ell van venir-me a buscar. La Laura soleta a la casa.
Quan ens vam trobar a l'aeroport la Judit em va donar la benvinguda i em va preguntar pel vol. La segona frase que vaig sentir a la India va ser: “Carol, no t'espantis però hi ha una serp a dintre a casa”.
EPISODI 2
Aquella nit, entre el viatge de l'aeroport a casa i les presentacions amb la Laura i la Judit, se'ns va fer de dia. L'endemà vam anar a dinar a casa la Fàtima i la Judit els va explicar l'esdeveniment de la serp i els va ensenyar la foto. No crec que mai oblidi la cara de la Fatima i del seu home quan van veure la fotografia. Les paraules (amb el seu anglès macarrònic que m'encanta) van ser: “Very dangerous, many poison, quickly die, no time to go to the hospital!”. Que traduït vindria a ser: “Molt perillosa, molt de verí, et morts ràpid, no et dóna temps d'anar a l'hospital”. Les tres voluntàries ens vam mirar, cagades de por. Vam pensar en trucar al nostre coordinador a Vedanthangal per dir-li que ens havíem assabentat que la serp era molt perillosa i que no sabíem ben bé què havíem de fer, que estavem espantades. Resposta del coordinador el segon dia de jo ser a la India: “No us preocupeu, ja marxarà”. Primera pregunta que apareix al meu cap: “I jo m'he de fiar d'aquesta Fundació?”
Al final va ser la família de la Fatima la que va venir a casa nostra i ens va ajudar a restrejar-ho tot, per veure si la serp encara era allà. No vam trobar res però el fet que algú ens hagués vingut a ajudar i ens hagués escoltat ja ens va tranquil·litzar una mica (vols dir que no li tocava fer això al nostre coordinador i no a la família que ens fa el dinar?)
EPISODI 3
L'endemà vam parlar amb el Lluís. Li vam dir que estàvem espantades i que la seva resposta no ens havia ajudat gaire. Ell deia que la gent del poble a vegades són molt exagerats (cosa que és veritat) però jo li vaig dir que això no treia que si un voluntari tenia algun problema, ell era el responsable d'acollir-lo (i més si no feia ni 4 hores que era al país!).
La serp no va tornar a aparèixer.
Aquest episodi es va unir a tres incidents més durant la meva primera setmana a Vedanthangal:
El wàter i la pica no funcionaven i ningú ens ajudava.
La brutícia acumulada a l'altra casa de voluntaris era tal que no s'hi podia ni entrar de la pudor que feia. Ningú s'havia preocupat d'anar-hi a fer un cop d'ull tot i que la Lourdes arribava al cap de dues setmanes i necessitava algun lloc.
Penso que potser podríem posar mosquiteres a les finestres i ens estalviaríem alguns “bitxos” a dintre a casa i la Judit em diu que el seu pare , que és fuster, es va oferir a fer unes bones mosquiteres només a preu de cost (60 euros per acondicionar totes les finestres de la casa) i que la Fundació havia dit que era massa car. Una Fundació que no té 60 euros és la que m'ha d'ajudar si em passa alguna cosa a 10.000 quilòmetres de casa meva?
Tot plegat em va fer posar de molt mal humor i vaig tardar molts dies a entendre què em passava. En realitat estava enfadada amb mi mateixa per haver confiat meś en la Fundació que en mi mateixa i per no haver sigut prou valenta per agafar la motxilla i marxar a la India jo sola, sense buscar-me cap Fundació d'excusa.
Amb el temps veig que viatjar sola o participar en un projecte d'un Fundació són coses que aporten experiències molt diferents i estic molt contenta de ser aquí. Un altre dia puc anar a viatjar sola i gaudir d'altres coses. De tota manera es podria parlar extensament de quina ha de ser l'acollida que una Fundació fa a un voluntari que destina uns mesos de la seva vida a una tasca concreta a l'altra punta del món amb el xoc cultural que això suposa (sobretot si pensem en un país com la India).
dimecres, 29 de desembre del 2010
dilluns, 27 de desembre del 2010
AQUI NO HI HA LLOC PER LES DEPRESSIONS
La vida a la India es molt dura, MOLT DURA. Aqui no et pots permetre tenir un mal dia, un d'aquests dies que estas trist, o cansat o simplement malalt. No es pot perque no es pot aguantar. Tot al teu voltant et supera, tot es MASSA.
Buscare (accepto ajuda) informacio sobre els index de depressio a la India. Jo crec que no n'hi deu haver perque aqui no es pot. Es la llei de la selva, o lluites a tope per viure o simplement et mors.
Buscare (accepto ajuda) informacio sobre els index de depressio a la India. Jo crec que no n'hi deu haver perque aqui no es pot. Es la llei de la selva, o lluites a tope per viure o simplement et mors.
dissabte, 25 de desembre del 2010
BON NADAL I BONA ENTRADA D'ANY A TOTHOM!!!
Fa dies que tothom em diu que tinc tanta sort perquè aquest any m'estalvio les festes de Nadal. Doncs què voleu que us digui, jo no estic pas que salto d'alegria! Tampoc és que estigui trista però no és una cosa que em treiés la son!
Per una banda a mi ja m'agraden les festes de Nadal i els dinars familiars! Clar que tot s'ha de dosificar una mica sinó acabes gastant el que no tens, comprant totes les tonteries del món i, en comtpes de caminar, rodoles de tants rostits i torrons! Però la part positiva també hi és! Veig a tota la família, riem, parlem, tirem fotos, obrim regals!
Ahir va ser la famosa nit de Nadal, la nit de cagar el tio. Jo era a Goa. GOA! Es simplement un paradis de platges i palmeres. Al mati em vaig banyar a la platja i a la nit vam sopar una mariscada acompanyada de vi blanc per 6 euros per cap. A mig sopar em va trucar la meva familia. Estaven tots reunits a Can Geca, preparats per fer l'amic invisible i sopar tots junts (em va dir l'Angel que aquest any no hi havia carn a la brasa!). Vaig poder parlar amb tots ells i em va fer molta il.lusio! Sentia un petit sentiment d'enyoransa pero alhora notava que ells estaven contents de sentir-me a mi riure i estar gaudint del meu Nadal diferent! Gracies! Desrpes del sopar vam fer festa a la platja, vam ballar i riure molt!
Avui es dia 25. M'he llevat d'hora i a les 9 ja era passejant a la platja. Es una sensacio fantastica pero estranya a l'hora perque hi ha alguna cosa dins el meu cap que s'activa i em diu que es Nadal i ho relaciona amb la familia, amb regals, amb fred, amb llar de foc.....
De tota manera estic amb la meva petita familia india, un amic argenti em va regalar un mocador pel coll maquissim i molt gran, la caloreta ja esta be i a la platja hi van fer una foguera. Quasi com a casa, oi??
ESPERO QUE ACABEU DE PASSAR UNES BONES FESTES NADALENQUES I TINGUEU UNA BONA ENTRADA D'ANY NOU!!
US ESTIMO MOLT A TOTS, ENS VEIEM AVIAT! DE MOMENT, ASSABORIM CADA MOMENT!
Per una banda a mi ja m'agraden les festes de Nadal i els dinars familiars! Clar que tot s'ha de dosificar una mica sinó acabes gastant el que no tens, comprant totes les tonteries del món i, en comtpes de caminar, rodoles de tants rostits i torrons! Però la part positiva també hi és! Veig a tota la família, riem, parlem, tirem fotos, obrim regals!
Ahir va ser la famosa nit de Nadal, la nit de cagar el tio. Jo era a Goa. GOA! Es simplement un paradis de platges i palmeres. Al mati em vaig banyar a la platja i a la nit vam sopar una mariscada acompanyada de vi blanc per 6 euros per cap. A mig sopar em va trucar la meva familia. Estaven tots reunits a Can Geca, preparats per fer l'amic invisible i sopar tots junts (em va dir l'Angel que aquest any no hi havia carn a la brasa!). Vaig poder parlar amb tots ells i em va fer molta il.lusio! Sentia un petit sentiment d'enyoransa pero alhora notava que ells estaven contents de sentir-me a mi riure i estar gaudint del meu Nadal diferent! Gracies! Desrpes del sopar vam fer festa a la platja, vam ballar i riure molt!
Avui es dia 25. M'he llevat d'hora i a les 9 ja era passejant a la platja. Es una sensacio fantastica pero estranya a l'hora perque hi ha alguna cosa dins el meu cap que s'activa i em diu que es Nadal i ho relaciona amb la familia, amb regals, amb fred, amb llar de foc.....
De tota manera estic amb la meva petita familia india, un amic argenti em va regalar un mocador pel coll maquissim i molt gran, la caloreta ja esta be i a la platja hi van fer una foguera. Quasi com a casa, oi??
ESPERO QUE ACABEU DE PASSAR UNES BONES FESTES NADALENQUES I TINGUEU UNA BONA ENTRADA D'ANY NOU!!
US ESTIMO MOLT A TOTS, ENS VEIEM AVIAT! DE MOMENT, ASSABORIM CADA MOMENT!
dijous, 23 de desembre del 2010
ESCRIT PER LA JULITA
Visitar la Fundació Vicenç Ferrer va ser tota una experiència però el fet d'anar a conèixer la nena que la Julita té apadrinada encara ho fa fer tot molt més interessant i emotiu.
La Sushma és una nena que té 11 anys i que viu a Goonopalli, un poblet molt petit i acollidor a uns 80 quilòmetres d'Anantapur (a l'estat d'Andra Pradesh). Viu amb el seu pare Chennakesavulu, que treballa al camp, la seva mare Sobha que es dedica a cuidar la casa i de tan en quan ajuda al marit al camp, i el seu germà petit, en Rahul que té sis anys i va a l'escola.
La família, igual que la majoria de families del poble, són de la casta més baixa, la casta dels intocables. Són de religió hindú i parlen telugu, l'idioma oficial de la zona.
La Sushma és una nena tímida i molt ben educada. Actualment va a una escola que està lluny de casa seva i s'hi ha de quedar internada (molt freqüent a la India ja que les distàncies són molt llargues). És molt bona estudiant, de les primeres de la classe, i diu que quan sigui gran vol ser metgessa. Tot i que al principi es va mostrar molt poc parladora, a mida que va anar passant l'estona cada vegada s'anava atrevint més a parlar amb mi i preguntar-me coses, així com demanar-me que ens fessim fotos amb els seus amics.
La Julita va apadrinar la Sushma a l'any 2002 però fins llavors la família no havia pogut rebre cap visita per part dels padrins. Es van emocionar molt quan els van dir que jo hi aniria i van fer una preparació maquíssima per rebre'm amb els braços oberts. Encara ara m'emociono quan hi penso! Van posar palmeres a l'entrada de la casa per donar-me la benvinguda. El terra estava adornat amb kolams, aquests dibuixos que fan a les entrades de les cases i s'havien dedicat a omplir-los de flors. M'havien preparat fruita i aigua de coco, així com un collaret de flors preciós i el bindi per adornar-me la cara.
Jo estava una mica nerviosa perquè no sabia ben bé què havia de fer però, quan tractes amb persones maques, tot va sortint sol de la millor manera.
Estaven oberts a totes les preguntes i ells també en tenien de pensades. Vam poder parlar força estona amb l'ajuda d'un traductor de la Fundació. Va ser un moment molt maco! La família és molt conscient de l'ajut que els suposa els diners que reben des de Canet d'Adri i, en tot moment, es van mostra molt agraïts.
Jo els vaig donar els regals que els havia comprat i la nena es vas emprovar el shuridar, que li quedava molt bé!
Després de fer una caminada pel poble i tornar a la casa per parlar una estona més va arribar l'hora de marxar. Jo els deia que havia estat molt contenta de conèixer-los i que m'agradaria poder-hi tornar algun dia. Ells estaven molt contents i realment oberts a rebre'm quan fes falta però jo, a dintre meu, pensava que era tan complicat tornar a aquell racó de món que se'm van negar els ulls. A ells també. Si ho penses bé només són 10 hores d'avió i 10 de tren però el canvi és tan enormement gran!
La Julita em va donar les gràcies per haver anat a visitar la família i portar-li els regals de part seva però en realitat sóc jo qui li he d'agraïr la oportunitat de viure aquesta experiència tan maca, que de ben segur que recordaré tota la vida! GRÀCIES JULITA!
La Sushma és una nena que té 11 anys i que viu a Goonopalli, un poblet molt petit i acollidor a uns 80 quilòmetres d'Anantapur (a l'estat d'Andra Pradesh). Viu amb el seu pare Chennakesavulu, que treballa al camp, la seva mare Sobha que es dedica a cuidar la casa i de tan en quan ajuda al marit al camp, i el seu germà petit, en Rahul que té sis anys i va a l'escola.
La família, igual que la majoria de families del poble, són de la casta més baixa, la casta dels intocables. Són de religió hindú i parlen telugu, l'idioma oficial de la zona.
La Sushma és una nena tímida i molt ben educada. Actualment va a una escola que està lluny de casa seva i s'hi ha de quedar internada (molt freqüent a la India ja que les distàncies són molt llargues). És molt bona estudiant, de les primeres de la classe, i diu que quan sigui gran vol ser metgessa. Tot i que al principi es va mostrar molt poc parladora, a mida que va anar passant l'estona cada vegada s'anava atrevint més a parlar amb mi i preguntar-me coses, així com demanar-me que ens fessim fotos amb els seus amics.
La Julita va apadrinar la Sushma a l'any 2002 però fins llavors la família no havia pogut rebre cap visita per part dels padrins. Es van emocionar molt quan els van dir que jo hi aniria i van fer una preparació maquíssima per rebre'm amb els braços oberts. Encara ara m'emociono quan hi penso! Van posar palmeres a l'entrada de la casa per donar-me la benvinguda. El terra estava adornat amb kolams, aquests dibuixos que fan a les entrades de les cases i s'havien dedicat a omplir-los de flors. M'havien preparat fruita i aigua de coco, així com un collaret de flors preciós i el bindi per adornar-me la cara.
Jo estava una mica nerviosa perquè no sabia ben bé què havia de fer però, quan tractes amb persones maques, tot va sortint sol de la millor manera.
Estaven oberts a totes les preguntes i ells també en tenien de pensades. Vam poder parlar força estona amb l'ajuda d'un traductor de la Fundació. Va ser un moment molt maco! La família és molt conscient de l'ajut que els suposa els diners que reben des de Canet d'Adri i, en tot moment, es van mostra molt agraïts.
Jo els vaig donar els regals que els havia comprat i la nena es vas emprovar el shuridar, que li quedava molt bé!
Després de fer una caminada pel poble i tornar a la casa per parlar una estona més va arribar l'hora de marxar. Jo els deia que havia estat molt contenta de conèixer-los i que m'agradaria poder-hi tornar algun dia. Ells estaven molt contents i realment oberts a rebre'm quan fes falta però jo, a dintre meu, pensava que era tan complicat tornar a aquell racó de món que se'm van negar els ulls. A ells també. Si ho penses bé només són 10 hores d'avió i 10 de tren però el canvi és tan enormement gran!
La Julita em va donar les gràcies per haver anat a visitar la família i portar-li els regals de part seva però en realitat sóc jo qui li he d'agraïr la oportunitat de viure aquesta experiència tan maca, que de ben segur que recordaré tota la vida! GRÀCIES JULITA!
divendres, 17 de desembre del 2010
FUNCTION, FUNCTION!
És la setmana de les Functions! Com m'encanta aquesta paraula!! En realitat quan diuen function vol dir celebració i aquí hi inclouen mil coses diferents, fan functions "por todo lo alto" per un munt de coses: la primera vegada que a una dona li ve la regla (perquè tothom ja sàpiga que ja està disponible), quan es casen, quan inaguren una casa, quan falta un mes perquè una dona embarassada pareixi, quan fan oficial un matrimoni concertat.... Segur que hi ha algun motiu que encara no conec.
Les functions no es fan el dia que vols i com tu vols sinó que hi ha un súper protocol. D'entrada un astròleg t'ha de dir quin és el dia més indicat per fer-ho. El tema de l'horari també està establert (tot i que normalment són a les 4 o les 5 del matí!). El ritual és una passada, ben bé ritual, amb ofrenes de flors, fruites, bracelets, encens, moltes frases repetitives en tamil que no sé què volen dir i el foc com a element sempre present!
Totes les functions acaben amb un gran àpat. Depèn de l'hora que és et donen una cosa o altra però sempre n'hi ha molt (l'arròs que no falti sigui l'hora que sigui!).
Aquesta setmana estavem convidades a 4 functions! Quina agenda, oi??
La primera va ser dijous a casa la germana de la Mala. Està embarassada i ja ha entrat a l'últim mes de gestació. Va ser una gran celebració! Podeu veure fotos al picasa!
Les altres tres eren a casa d'un dels nois de la oficina. La primera era per celebrar que a la seva germana li havia vingut la regla (que, de fet, li va venir fa anys però no havien pogut fer la festa fins ara!). La segona era per la inaguració de la casa nova (Itot just ara n'acabo d'arribar) i la tercera la fan dimarts al matí. Encara no he entès ben bé què passa, alguna cosa relacionada amb el seu avi. Aquesta del dimarts potser ens la saltarem....
És una experiència interessant i jo m'apunto a tot perquè segurament mai més tindré l'oportnitat de veure-ho! Hi ha coses espectaculars (per exemple, quan inaguren una casa fan entrar una vaca a dins i la passegen per totes les habitacions. Es veu que dóna bona sort!).
És tanta la fe que tenen i el pes de les tradicions en aquest país. A vegades els envejo! A mi també m'agradaria fer venir un gurú a casa meva i que em beneís la casa i que això em fes estar tranquil·la i sentir-me protegida de tots els mals.... Però jo sóc una mica més escèptica... Potser se m'encomana alguna cosa amb tants mesos aquí!
Ah! Me n'oblidava! Ho sabieu que totes les cases de gent hindú han de tenir una habitació (petita, però una habitació sencera) reservada als Déus?? Hi fan un petit altar i hi posen figures, fotografies i ofrenes. Cada dia hi van a resar.
AQUEST PAÍS ÉS AL·LUCINANT COMPLETAMENT! M'ENCANTA!
Les functions no es fan el dia que vols i com tu vols sinó que hi ha un súper protocol. D'entrada un astròleg t'ha de dir quin és el dia més indicat per fer-ho. El tema de l'horari també està establert (tot i que normalment són a les 4 o les 5 del matí!). El ritual és una passada, ben bé ritual, amb ofrenes de flors, fruites, bracelets, encens, moltes frases repetitives en tamil que no sé què volen dir i el foc com a element sempre present!
Totes les functions acaben amb un gran àpat. Depèn de l'hora que és et donen una cosa o altra però sempre n'hi ha molt (l'arròs que no falti sigui l'hora que sigui!).
Aquesta setmana estavem convidades a 4 functions! Quina agenda, oi??
La primera va ser dijous a casa la germana de la Mala. Està embarassada i ja ha entrat a l'últim mes de gestació. Va ser una gran celebració! Podeu veure fotos al picasa!
Les altres tres eren a casa d'un dels nois de la oficina. La primera era per celebrar que a la seva germana li havia vingut la regla (que, de fet, li va venir fa anys però no havien pogut fer la festa fins ara!). La segona era per la inaguració de la casa nova (Itot just ara n'acabo d'arribar) i la tercera la fan dimarts al matí. Encara no he entès ben bé què passa, alguna cosa relacionada amb el seu avi. Aquesta del dimarts potser ens la saltarem....
És una experiència interessant i jo m'apunto a tot perquè segurament mai més tindré l'oportnitat de veure-ho! Hi ha coses espectaculars (per exemple, quan inaguren una casa fan entrar una vaca a dins i la passegen per totes les habitacions. Es veu que dóna bona sort!).
És tanta la fe que tenen i el pes de les tradicions en aquest país. A vegades els envejo! A mi també m'agradaria fer venir un gurú a casa meva i que em beneís la casa i que això em fes estar tranquil·la i sentir-me protegida de tots els mals.... Però jo sóc una mica més escèptica... Potser se m'encomana alguna cosa amb tants mesos aquí!
Ah! Me n'oblidava! Ho sabieu que totes les cases de gent hindú han de tenir una habitació (petita, però una habitació sencera) reservada als Déus?? Hi fan un petit altar i hi posen figures, fotografies i ofrenes. Cada dia hi van a resar.
AQUEST PAÍS ÉS AL·LUCINANT COMPLETAMENT! M'ENCANTA!
dimarts, 14 de desembre del 2010
TEMA RATA *EPISODI 3*
Després de posar més verí i la trampa, el nostre amic Yuvaraj, va venir a fer una ullada. No va trobar res. Ja es veia a venir. Més que res era perquè ens quedessim més tranquil·les. La Lourdes estava realment espantada i angoixada.
Aquesta nit no l'hem sentit (tot i que jo ja tenia preparat un súper basto per matar-la a cops de mal si es donava el cas. No és que em fes molta il·lusió però tothom convenia que seria el més efectiu. Potser ja no hi és. No ho sé. He pogut dormir força bé (tot i que hagués sigut millor si els gossos haguéssin deixat de plorar en algun moment. Em penso que n'hi ha un que s'està morint. Ara, a la cama, ja se li veu l'os...).
Episodi 3: tot sota control. Pensaré que s'ha acabat i espero no haver d'escriure un altre episodi!
Aquesta nit no l'hem sentit (tot i que jo ja tenia preparat un súper basto per matar-la a cops de mal si es donava el cas. No és que em fes molta il·lusió però tothom convenia que seria el més efectiu. Potser ja no hi és. No ho sé. He pogut dormir força bé (tot i que hagués sigut millor si els gossos haguéssin deixat de plorar en algun moment. Em penso que n'hi ha un que s'està morint. Ara, a la cama, ja se li veu l'os...).
Episodi 3: tot sota control. Pensaré que s'ha acabat i espero no haver d'escriure un altre episodi!
dilluns, 13 de desembre del 2010
TEMA RATA *EPISODI 2*
Encara no són ni les 7 del matí però ja estic desperta. Normalment em llevo molt d'hora però avui, a més, he dormit molt malament.
La Lourdes i jo vam anar a dormir (al mateix llit) mig tranquil·les sabent que la rata estava tancada la seva habitació. El son ha durat poc, a les 2 de la matinada ja la sentíem. Pensàvem que potser cauria a la trampa i això ens mantenia l'esperança. He aprofitat per anar a fer un pipí i ens tornat a adormir.
Quan encara no eren les 4 he tornat a sentir sorolls. Aquest cop era com si algú toqués a la barana de llit. He preguntat a la Lourdes si era ella i m'ha dit que no. Els sorolls han parat i m'he tornat a estirar a dormir una estona més. No he durat res perquè he començat a sentir el soroll d'un bossa de plàstic remenant. La Lourdes no ho sentia, em deia que devia ser un ocell de fora. Jo ho sentia claríssimament, era una bossa i estava molt a prop, sobre la taula, a dos pams del nostre llit. M'he incorporat, he obert el llum i, efectivament, hi havia una bossa darrera la tele. Quina bossa si allà normalment no n'hi ha cap. Mentrestant la Lourdes s'ha adonat que els draps que havíem fet servir per tapar les juntes de la porta de la seva habitació eren a terra. La rata devia haver sortir. He fet un soroll fort a la taula on hi ha la tele i la rata s'ha mogut. Era allà.... Ha corregut cap a la cuina. He lligat cap amb la bossa de plàstic; era la bossa on hi havia el verí que encara ens quedava, l'havia agafat i se l'havia començat a menjar! Una estona més de silenci i la rata ha tornat a sortir de la cuina en busca de la seva bossa de verí. Està famolenca aquesta rata o es vol suicidar?? L'he espantat amb un altre cop fort i ha tornat a la cuina. He pensat que el millor era facilitar-nos la feina: li he posat el verí a la cuina així ella podia menjar sense sortir i nosaltres podíem dormir.
Ha funcionat i he pogut dormir una estona més, una horeta més o menys....
Ara ens queden vàries coses per solucionar: primer de tot hem d'entrar a la cuina, on hi ha la rata, perquè volem esmorzar. La Lourdes té molta por. Ja ho faré jo. De fet tinc moltes ganes de veure-la bé (quan corre tan no em dóna temps) per saber a què ens enfrontem. L'altre tema és entrar a dins l'habitació de la Lourdes i veure què ha passat amb el verí que hi vam posar i la trampa. I, a més a més, evaluar els desperfectes!
Següent pas: parlar amb els amics indis, a veure quina idea tenen i anar a Madurantkam a comprar més verí de rates.
He corroborat el que ja sabia i és que tinc una orella més fina! La Lourdes no sentia res i jo no sentia absolutament tot. De fet, la sort és seva! Encara que jo prefereixo estar a l'aguait i no trobar-me-la a sobre el cap en qualsevol moment!
Fi de l'episodi 2: ni ella ni nosaltres té la situació controlada. Em penso que els dos bàndols estem una mica cagats. Però nosaltres de moment no mengem verí o sigui que tenim més possibilitats de resisitir!!
Estic tirant algunes fotos, aviat les podreu veure al picassa!
La Lourdes i jo vam anar a dormir (al mateix llit) mig tranquil·les sabent que la rata estava tancada la seva habitació. El son ha durat poc, a les 2 de la matinada ja la sentíem. Pensàvem que potser cauria a la trampa i això ens mantenia l'esperança. He aprofitat per anar a fer un pipí i ens tornat a adormir.
Quan encara no eren les 4 he tornat a sentir sorolls. Aquest cop era com si algú toqués a la barana de llit. He preguntat a la Lourdes si era ella i m'ha dit que no. Els sorolls han parat i m'he tornat a estirar a dormir una estona més. No he durat res perquè he començat a sentir el soroll d'un bossa de plàstic remenant. La Lourdes no ho sentia, em deia que devia ser un ocell de fora. Jo ho sentia claríssimament, era una bossa i estava molt a prop, sobre la taula, a dos pams del nostre llit. M'he incorporat, he obert el llum i, efectivament, hi havia una bossa darrera la tele. Quina bossa si allà normalment no n'hi ha cap. Mentrestant la Lourdes s'ha adonat que els draps que havíem fet servir per tapar les juntes de la porta de la seva habitació eren a terra. La rata devia haver sortir. He fet un soroll fort a la taula on hi ha la tele i la rata s'ha mogut. Era allà.... Ha corregut cap a la cuina. He lligat cap amb la bossa de plàstic; era la bossa on hi havia el verí que encara ens quedava, l'havia agafat i se l'havia començat a menjar! Una estona més de silenci i la rata ha tornat a sortir de la cuina en busca de la seva bossa de verí. Està famolenca aquesta rata o es vol suicidar?? L'he espantat amb un altre cop fort i ha tornat a la cuina. He pensat que el millor era facilitar-nos la feina: li he posat el verí a la cuina així ella podia menjar sense sortir i nosaltres podíem dormir.
Ha funcionat i he pogut dormir una estona més, una horeta més o menys....
Ara ens queden vàries coses per solucionar: primer de tot hem d'entrar a la cuina, on hi ha la rata, perquè volem esmorzar. La Lourdes té molta por. Ja ho faré jo. De fet tinc moltes ganes de veure-la bé (quan corre tan no em dóna temps) per saber a què ens enfrontem. L'altre tema és entrar a dins l'habitació de la Lourdes i veure què ha passat amb el verí que hi vam posar i la trampa. I, a més a més, evaluar els desperfectes!
Següent pas: parlar amb els amics indis, a veure quina idea tenen i anar a Madurantkam a comprar més verí de rates.
He corroborat el que ja sabia i és que tinc una orella més fina! La Lourdes no sentia res i jo no sentia absolutament tot. De fet, la sort és seva! Encara que jo prefereixo estar a l'aguait i no trobar-me-la a sobre el cap en qualsevol moment!
Fi de l'episodi 2: ni ella ni nosaltres té la situació controlada. Em penso que els dos bàndols estem una mica cagats. Però nosaltres de moment no mengem verí o sigui que tenim més possibilitats de resisitir!!
Estic tirant algunes fotos, aviat les podreu veure al picassa!
diumenge, 12 de desembre del 2010
TEMA RATA *EPISODI 1*
Tots els voluntaris que han passat per Vedanthangal han tingut problemes amb les rates. Tots. No hi havia res que em fes pensar que jo me'n salvaria i ja vaig venir preparada. El dia abans de venir vaig anar al Bauhaus a Girona i vaig comprar una trampa per rates (no ratolinets, RATES! El senyor de la botiga no entenia perquè necessitava una trampa tan grossa....).
Jo ja fa dies que a les nits sento corredisses i alguna cosa que rosega. De tan en quan ja anava fent comentaris a la Lourdes però no volia fer-ne massa cas perquè llavors el pànic augmenta 100% i encara és pitjor. De moment no hi havia cap indici que realment hi hagués cap rata o sigui que preferia no donar importància al que m'imaginava....
Avui hem trobat un paper de diari (on hi havia uns polvos que fan servir per posar-se el punt vermell al front) tots rosegats. Ara ja no hi ha cap dubte: TENIM UNA RATA A CASA. Vull pensar que, després de menjar-se aquests polvos que ens va beneir el gurú d'un dels temples de Kanchipuram, no tenim una rata de claveguera, sinó una rata beneïda!
Jo, a part de preparada amb la trampa, també venia força mentalitzada, o sigui que no m'ha suposat gaire estrés. A la Lourdes no li ha passat el mateix i la tenim una mica cagada.... A més, la Lourdes és totalment urbanita de Barcelona i no en sap gaire de rates, o sigui que ha començat a fer preguntes. Jo ja li he dit que no preguntés tan que les respostes no li agradarien... En fi...
Comença l'operació rata i ja veurem quan durarà! De moment a posar la mega trampa i el verí que hi ha a casa de la última vegada que n'hi van tenir una. Possiblement dormir amb mosquitera cada nit i intentar no pensar massa. Jo de moment opto per no intentar trobar-la ni veure-la o sigui que continuaré sense obrir el llum quan la senti a les nits.
Ostres! Escrivint la notícia en directe!!!! Mentre redactava aquest escrit hem sentit que la rata es movia!! Primer pensavem que era a la cuina. He entrat i ho he registrat tot de dalt a baix. Res enlloc! He aprofitat per treure la trampa i el verí de dins de l'armari. Mentrestant la Lourdes mirava a la seva habitació i, de sobte, un crit!!! La rata és allà! No em vull posar xula però la veritat és que he sigut molt ràpida! Hem tancat la porta de l'habitació i he preparat el verí i la trampa. Hem tornat a obrir la porta i hem col·locat tot l'arsenal a dins l'habitació (he pensat a comptar els trossos de verí que hi posem i tot!!! Són 5!!). Després hem tornat a tancar ràpidament. A sota la porta hi hem posat tot de draps (evidentment la porta no tanca bé!. Súper!! Tenim a la rata sitiada a l'habitació de la Lourdes amb tot l'arsenal preparat per matar-la!!
La Lourdes m'ha dit que està molt orgullosa de mi i jo també ho estic! Ho he sabut fer molt bé i sense posar-me nerviosa!!
M'obligo a no pensar què passarà quan la rata quedi enganxada a la trampa (si hi queda) perquè després l'haurem de treure, oi?? Si es menja el verí i mort també l'haurem de treure però potser no serà tan fastigós! Potser ens vindrà a ajudar algú?
I també procuro no pensar en tot el que ens pot rosegar. Depèn de què trii no m'agradarà gens!!
Demà a primera hora del matí (o avui durant la nit) ja tindrem alguna notícia, sigui per bé o per mal!! Estic súper emocionadaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!
Que ningú pateixi, episodi 1 sota control!!
Jo ja fa dies que a les nits sento corredisses i alguna cosa que rosega. De tan en quan ja anava fent comentaris a la Lourdes però no volia fer-ne massa cas perquè llavors el pànic augmenta 100% i encara és pitjor. De moment no hi havia cap indici que realment hi hagués cap rata o sigui que preferia no donar importància al que m'imaginava....
Avui hem trobat un paper de diari (on hi havia uns polvos que fan servir per posar-se el punt vermell al front) tots rosegats. Ara ja no hi ha cap dubte: TENIM UNA RATA A CASA. Vull pensar que, després de menjar-se aquests polvos que ens va beneir el gurú d'un dels temples de Kanchipuram, no tenim una rata de claveguera, sinó una rata beneïda!
Jo, a part de preparada amb la trampa, també venia força mentalitzada, o sigui que no m'ha suposat gaire estrés. A la Lourdes no li ha passat el mateix i la tenim una mica cagada.... A més, la Lourdes és totalment urbanita de Barcelona i no en sap gaire de rates, o sigui que ha començat a fer preguntes. Jo ja li he dit que no preguntés tan que les respostes no li agradarien... En fi...
Comença l'operació rata i ja veurem quan durarà! De moment a posar la mega trampa i el verí que hi ha a casa de la última vegada que n'hi van tenir una. Possiblement dormir amb mosquitera cada nit i intentar no pensar massa. Jo de moment opto per no intentar trobar-la ni veure-la o sigui que continuaré sense obrir el llum quan la senti a les nits.
Ostres! Escrivint la notícia en directe!!!! Mentre redactava aquest escrit hem sentit que la rata es movia!! Primer pensavem que era a la cuina. He entrat i ho he registrat tot de dalt a baix. Res enlloc! He aprofitat per treure la trampa i el verí de dins de l'armari. Mentrestant la Lourdes mirava a la seva habitació i, de sobte, un crit!!! La rata és allà! No em vull posar xula però la veritat és que he sigut molt ràpida! Hem tancat la porta de l'habitació i he preparat el verí i la trampa. Hem tornat a obrir la porta i hem col·locat tot l'arsenal a dins l'habitació (he pensat a comptar els trossos de verí que hi posem i tot!!! Són 5!!). Després hem tornat a tancar ràpidament. A sota la porta hi hem posat tot de draps (evidentment la porta no tanca bé!. Súper!! Tenim a la rata sitiada a l'habitació de la Lourdes amb tot l'arsenal preparat per matar-la!!
La Lourdes m'ha dit que està molt orgullosa de mi i jo també ho estic! Ho he sabut fer molt bé i sense posar-me nerviosa!!
M'obligo a no pensar què passarà quan la rata quedi enganxada a la trampa (si hi queda) perquè després l'haurem de treure, oi?? Si es menja el verí i mort també l'haurem de treure però potser no serà tan fastigós! Potser ens vindrà a ajudar algú?
I també procuro no pensar en tot el que ens pot rosegar. Depèn de què trii no m'agradarà gens!!
Demà a primera hora del matí (o avui durant la nit) ja tindrem alguna notícia, sigui per bé o per mal!! Estic súper emocionadaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!
Que ningú pateixi, episodi 1 sota control!!
CRISTINA, GRÀCIES PER LA DOSI DE RIALLES!
Avui a la tarda he xatejat una estona amb la Cristina, la meva col·lega logopeda d'Igualada. Feia gairebé tres mesos que no parlàvem i ens hem divertit molt posant-nos al dia de tot plegat! Jo l'he fet somriure i ella a mi també!! La trobo molt a faltar i tinc moltes ganes de veure-la!!
M'ha dit una frase genial i he pensat que es mereixia un lloc d'honor dins el blog. Estic segura que us encantarà:
"APROVO LES EXPERIÈNCIES QUE ENS PODEN APORTAR EXPERIÈNCIA"
Home, estupendo, oi?? És d'aquelles frases que sempre va bé!!
Gràcies Cristineta!!! T'estimo molt!! Sempre és una alegria i una dosi d'autoestima i bon humor parlar amb tu! Un petó fort!!
M'ha dit una frase genial i he pensat que es mereixia un lloc d'honor dins el blog. Estic segura que us encantarà:
"APROVO LES EXPERIÈNCIES QUE ENS PODEN APORTAR EXPERIÈNCIA"
Home, estupendo, oi?? És d'aquelles frases que sempre va bé!!
Gràcies Cristineta!!! T'estimo molt!! Sempre és una alegria i una dosi d'autoestima i bon humor parlar amb tu! Un petó fort!!
ENQUESTA: NOU APARTAT AL BLOG!
He afegit una enquesta al bloc. Seria guai que hi participessiu i poguessiu donar la vostra opinió. Potser podeu afegir comentaris a aquesta mateixa entrada que estic escrivint?? S'accepten suggerències!
dissabte, 11 de desembre del 2010
N'ESTIC FINS A LA GORRAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Quan em truqueu o em llegiu al bloc o als mails veieu que estic estupenda, oi? I és que realment ho estic, l'experiència és molt bona i estic molt contenta de ser aquí i conèixer aquesta realitat.
Però clar, tota moneda té una cara i una creu. La creu també l'estic vivint i ara us l'explico perquè fa dies que en començo a estar fins els topes de certes coses de viure aquesta estupenda experiència a la India! Fins a tals topes que ja he de començar a bufar per fer lloc a dintre el meu cap i per no mossegar ningú quan fan segons quins comentaris. I també he de començar a comptar fins a 10 abans d'obrir la boca, no sigui cas que em surti alguna cosa de la qual m'hagi d'arrepentir. Espero amb candeletes els dies a Mumbai per veure si m'oblido una mica d'aquesta creu de la moneda. Penso en Girona i en casa meva i, hi ha dies, que si algú em diu que d'aquí una hora em ve a recollir un avió que em porta directe a Canet, jo firmo!
La India és bruta, MOLT bruta. Hi ha merda per tot arreu. Bàsicament, allà on miris, hi veuràs un piló de merda. I no és que la merda sigui només a fora als carrers sinó que a dins les cases també n'és ple! Per exemple, si un dia et poses a mirar amb detall la casa de la dona que ens fa el menjar, mai més tornaràs a menjar allà (que és el que quasi em va passar quan vaig arribar aquí). De teranyines i aranyes no se n'escapa cap paret, les formigues camina que caminaràs, cada dia més saben el camí fins el meu plat, sense parlar de l'estat dels plats, culleres i estris varis. Impossible saber de quin color eren les parets... entre humitats i taques de merda que mai ningú treurà, tot queda d'un color marronós fastigós! I així totes les cases. I quan dic totes, vull dir TOTES, la nostra també! Encara que netegis no hi ha manera, sempre és brut, SEMPRE! Les parets que en un inici eren de color blanc trencat ara són plenes de taques d'humitat, de mosquits morts, de sangoneres estampades, de taques de tots colors i de mil xapusses que han fet els paletes cada cop que han hagut de fer algun “arreglo”. El sostre és ple, totalment ple d'aranyes, unes aranyes que són quasi com el meu puny! Ah! I les sargantanes gegantines. Que n'arriben a ser de lletges les malparides!! I, és clar, cagades d'animals varis per tot arreu i la pols (que d'això si que en tenim a Catalunya, oi?). I no em puc oblidar del niu de cucs (o què sé jo!) que es fa a algunes parets de tan en quan (més sovint que tard) i que s'ha de treure amb un pal fent molta força i et deixa tota la casa feta una merda. Referent a la fauna que tenim no sé ni com explicar-ho perquè hi ha bitxos que no havia vist mai. N'hi ha de tots colors, mides i formes. Molts salten o sigui que s'ha d'estar alerta i de tan en quan t'endús algun ensurt quan se't posa a dintre la samarreta o a la cara.
El meu llit és de matriomoni (uuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhh!!) i està ubicat, com si diguéssim, al mig del pas. De manera que no hi ha possibilitat d'una mica d'espai privat, impossible! I el matalàs... com us ho diria... quina pudor que fot!!! El coixí el tinc nou perquè li vaig dir al jefe que si no me'n comprava un em moriria de son abans de poder dormir amb allò enganxat al cap!
De taula en tenim una de molt petita que ens serveix per aguantar la tele que no mirem (però l'hem de guardar que ens l'ha regalat el govern!) i els llibres (plens de pols). Ho podriem intentar habilitar millor però molta opció no hi ha perquè l'espai és el que hi ha.... I del sostre hi tenim penjat un fil, normalment ple de roba.
Penso en casa meva a Canet i crec que quan hi sigui, recordaré aquest “antro” i no entendré com ho puc suportar.... Ei! Però si pregunteu a la Fundació diran que tenen dos cases acondicionades pels voluntaris!!! L'estat de l'altra casa no us el puc explicar perquè no hi vaig poder arribar a entrar de la pudor que feia, em van venir arcades (i a la Judit també. Sense exagerar).
I penses “doncs anem a fora que s'hi estarà millor”. Doncs no. Jo ja fa dies que no hi puc estar a fora perquè la pudor és insuportable (almenys per mi). Com que es va morir el gos que teníem, ara, que som súper llestes, en tenim tres de petits. Si, si, ni més ni menys que tres! Ja sabeu com m'agraden a mi els gossos oi?? A la Lourdes li fan pena.... pobres gossos! Si sabessiu la pena que em fan a mi que m'estan donant pel sac tot el sant dia amb aquesta pudor de gos moll i de pipí i caca de gos per tot arreu!!! I sense parlar del seu aspecte! Estan leprosos (pobres... com el 99% dels gossos d'aquí) i, a les parts on no hi tenen pèl els hi pots veure la carn i algun os de tan en quan també. Quina il·lusió sopar al costat d'aquests animalots, entre la vista que t'ofereixen i el perfum n'hi ha per vomitar! Malauradament serà una de les coses que m'emportaré de la India: els gossos són fastigosos!! Que mai se us acudeixi regalar-me'n cap!
I més coses que fan que pensis “Ja n'hi ha prou, no??”: tot fa pudor d'humitat, TOT, TOT i TOT!! A dintre la casa les parets són sempre humides i el terra també (es filtra l'aigua per sota). Quan la roba no la podem tenir a fora l'hem de posar a dintre i tot agafa més i més pudor encara! Això sense anomenar el mal que em foten les articulacions amb tot aquest mullader constant!
I si veiessiu el “lavabo para todo” fliparieu!! A la dutxa ens hi rentem nosaltres i també els plats i també el filtre de l'aigua. Això fa que, de tan en quan t'estàs dutxant i et trobes un tros de pasta o un tros de tomata de l'àpat anterior. Estupendo! Sense parlar del mal d'esquena que agafes rentant els plats i la roba a nivell de terra!Ah! I la família de granotes, la recordeu?? Ara ha criat! Visca!!!
I si us penseu que quan vaig a la oficina de la Fundació la cosa millora aneu equivocats! De moment se'ns inunda cada vegada que plou. Mitja hora cada vegada per netejar-ho tot, material fet malbé perquè hi entra aigua a dins (ordinadors, per exemple) i altra vegada aquesta pudor fastigosa de tot mullat!! De tan en quan ens hi trobem alguna rata (a vegades viva, a vegades morta) i sovint, aixeques algun paper, et surt una granotassa que fa un salt i se't fot a sobre. És per si encara no t'havies despertat del tot!
O sigui que a totes les fotos surto amb un somriure d'orella a orella però quan em poso a pensar en aquestes coses estic que mossego! Si, si, d'aquestes coses n'estic fins a la gorra. Són incomoditats d'aquelles que, si les vius una setmana, en diuen “aventura” però si les vius 6 mesos la ment comença a posar-li altres noms més contundents. Avui li he dit a un amic meu: faig esforços perquè el meu cap no es centri en això i em recordo a mi mateixa moltes vegades tots els aspectes bons de ser aquí.
De tan en quan algú em diu si em quedaré i jo em peto de riure! Almenys en aquestes condicions, NO!
I, si us plau, que ningú em digui que ha viscut a la India si ha anat a fer turisme en hotels de cinc estrelles!
PD: Mama i, sobretot, papa. Ja sabeu que de tan en quan estic que rabio però que en realitat no passa res. M'he desfogat i prou!
PD2: Quasi m'oblido del hit de la India! És que hi estic tan acostumada ja que ni hi pensava. Em refereixo als talls de llum durant hores cada dia del món!! Amb el que això comporta i és que, per tenir aigua hem d'engegar un motor que va amb llum o sigui que si estem gaire estona sense llum després també ens quedem sense aigua. Guais, eh?? (i no oblideu que quan tenim aigua és freda!)
Però clar, tota moneda té una cara i una creu. La creu també l'estic vivint i ara us l'explico perquè fa dies que en començo a estar fins els topes de certes coses de viure aquesta estupenda experiència a la India! Fins a tals topes que ja he de començar a bufar per fer lloc a dintre el meu cap i per no mossegar ningú quan fan segons quins comentaris. I també he de començar a comptar fins a 10 abans d'obrir la boca, no sigui cas que em surti alguna cosa de la qual m'hagi d'arrepentir. Espero amb candeletes els dies a Mumbai per veure si m'oblido una mica d'aquesta creu de la moneda. Penso en Girona i en casa meva i, hi ha dies, que si algú em diu que d'aquí una hora em ve a recollir un avió que em porta directe a Canet, jo firmo!
La India és bruta, MOLT bruta. Hi ha merda per tot arreu. Bàsicament, allà on miris, hi veuràs un piló de merda. I no és que la merda sigui només a fora als carrers sinó que a dins les cases també n'és ple! Per exemple, si un dia et poses a mirar amb detall la casa de la dona que ens fa el menjar, mai més tornaràs a menjar allà (que és el que quasi em va passar quan vaig arribar aquí). De teranyines i aranyes no se n'escapa cap paret, les formigues camina que caminaràs, cada dia més saben el camí fins el meu plat, sense parlar de l'estat dels plats, culleres i estris varis. Impossible saber de quin color eren les parets... entre humitats i taques de merda que mai ningú treurà, tot queda d'un color marronós fastigós! I així totes les cases. I quan dic totes, vull dir TOTES, la nostra també! Encara que netegis no hi ha manera, sempre és brut, SEMPRE! Les parets que en un inici eren de color blanc trencat ara són plenes de taques d'humitat, de mosquits morts, de sangoneres estampades, de taques de tots colors i de mil xapusses que han fet els paletes cada cop que han hagut de fer algun “arreglo”. El sostre és ple, totalment ple d'aranyes, unes aranyes que són quasi com el meu puny! Ah! I les sargantanes gegantines. Que n'arriben a ser de lletges les malparides!! I, és clar, cagades d'animals varis per tot arreu i la pols (que d'això si que en tenim a Catalunya, oi?). I no em puc oblidar del niu de cucs (o què sé jo!) que es fa a algunes parets de tan en quan (més sovint que tard) i que s'ha de treure amb un pal fent molta força i et deixa tota la casa feta una merda. Referent a la fauna que tenim no sé ni com explicar-ho perquè hi ha bitxos que no havia vist mai. N'hi ha de tots colors, mides i formes. Molts salten o sigui que s'ha d'estar alerta i de tan en quan t'endús algun ensurt quan se't posa a dintre la samarreta o a la cara.
El meu llit és de matriomoni (uuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhh!!) i està ubicat, com si diguéssim, al mig del pas. De manera que no hi ha possibilitat d'una mica d'espai privat, impossible! I el matalàs... com us ho diria... quina pudor que fot!!! El coixí el tinc nou perquè li vaig dir al jefe que si no me'n comprava un em moriria de son abans de poder dormir amb allò enganxat al cap!
De taula en tenim una de molt petita que ens serveix per aguantar la tele que no mirem (però l'hem de guardar que ens l'ha regalat el govern!) i els llibres (plens de pols). Ho podriem intentar habilitar millor però molta opció no hi ha perquè l'espai és el que hi ha.... I del sostre hi tenim penjat un fil, normalment ple de roba.
Penso en casa meva a Canet i crec que quan hi sigui, recordaré aquest “antro” i no entendré com ho puc suportar.... Ei! Però si pregunteu a la Fundació diran que tenen dos cases acondicionades pels voluntaris!!! L'estat de l'altra casa no us el puc explicar perquè no hi vaig poder arribar a entrar de la pudor que feia, em van venir arcades (i a la Judit també. Sense exagerar).
I penses “doncs anem a fora que s'hi estarà millor”. Doncs no. Jo ja fa dies que no hi puc estar a fora perquè la pudor és insuportable (almenys per mi). Com que es va morir el gos que teníem, ara, que som súper llestes, en tenim tres de petits. Si, si, ni més ni menys que tres! Ja sabeu com m'agraden a mi els gossos oi?? A la Lourdes li fan pena.... pobres gossos! Si sabessiu la pena que em fan a mi que m'estan donant pel sac tot el sant dia amb aquesta pudor de gos moll i de pipí i caca de gos per tot arreu!!! I sense parlar del seu aspecte! Estan leprosos (pobres... com el 99% dels gossos d'aquí) i, a les parts on no hi tenen pèl els hi pots veure la carn i algun os de tan en quan també. Quina il·lusió sopar al costat d'aquests animalots, entre la vista que t'ofereixen i el perfum n'hi ha per vomitar! Malauradament serà una de les coses que m'emportaré de la India: els gossos són fastigosos!! Que mai se us acudeixi regalar-me'n cap!
I més coses que fan que pensis “Ja n'hi ha prou, no??”: tot fa pudor d'humitat, TOT, TOT i TOT!! A dintre la casa les parets són sempre humides i el terra també (es filtra l'aigua per sota). Quan la roba no la podem tenir a fora l'hem de posar a dintre i tot agafa més i més pudor encara! Això sense anomenar el mal que em foten les articulacions amb tot aquest mullader constant!
I si veiessiu el “lavabo para todo” fliparieu!! A la dutxa ens hi rentem nosaltres i també els plats i també el filtre de l'aigua. Això fa que, de tan en quan t'estàs dutxant i et trobes un tros de pasta o un tros de tomata de l'àpat anterior. Estupendo! Sense parlar del mal d'esquena que agafes rentant els plats i la roba a nivell de terra!Ah! I la família de granotes, la recordeu?? Ara ha criat! Visca!!!
I si us penseu que quan vaig a la oficina de la Fundació la cosa millora aneu equivocats! De moment se'ns inunda cada vegada que plou. Mitja hora cada vegada per netejar-ho tot, material fet malbé perquè hi entra aigua a dins (ordinadors, per exemple) i altra vegada aquesta pudor fastigosa de tot mullat!! De tan en quan ens hi trobem alguna rata (a vegades viva, a vegades morta) i sovint, aixeques algun paper, et surt una granotassa que fa un salt i se't fot a sobre. És per si encara no t'havies despertat del tot!
O sigui que a totes les fotos surto amb un somriure d'orella a orella però quan em poso a pensar en aquestes coses estic que mossego! Si, si, d'aquestes coses n'estic fins a la gorra. Són incomoditats d'aquelles que, si les vius una setmana, en diuen “aventura” però si les vius 6 mesos la ment comença a posar-li altres noms més contundents. Avui li he dit a un amic meu: faig esforços perquè el meu cap no es centri en això i em recordo a mi mateixa moltes vegades tots els aspectes bons de ser aquí.
De tan en quan algú em diu si em quedaré i jo em peto de riure! Almenys en aquestes condicions, NO!
I, si us plau, que ningú em digui que ha viscut a la India si ha anat a fer turisme en hotels de cinc estrelles!
PD: Mama i, sobretot, papa. Ja sabeu que de tan en quan estic que rabio però que en realitat no passa res. M'he desfogat i prou!
PD2: Quasi m'oblido del hit de la India! És que hi estic tan acostumada ja que ni hi pensava. Em refereixo als talls de llum durant hores cada dia del món!! Amb el que això comporta i és que, per tenir aigua hem d'engegar un motor que va amb llum o sigui que si estem gaire estona sense llum després també ens quedem sense aigua. Guais, eh?? (i no oblideu que quan tenim aigua és freda!)
ENERGIA (don't panic, just rambling)
Tinc molta energia. Molta gent m'ho ha dit: “eres un torbellino de energía, tens energia per parar un tren, you're a dynamo...”. Jo ja ho noto. Sí, tinc molta energia; tanta que em surt per les orelles (a vegades sembla que ho visualitzo i tot), tanta que no hi cabo en mi. I això està molt bé. Sí, està molt bé. Em permet tenir molts fronts oberts i moltes coses al cap sense que em molestin: treballar, escriure, llegir, quedar amb els amics (agenda interminable), nedar un quilòmetre, anar amb bici, cantar, ballar, netejar la casa, cuinar, aprendre anglès...Tot això dormint només 6 hores i sense que em suposi massa esforç. Em permet mirar el futur com un ventall de possiblitats enorme i pensar que sóc capaç de fer qualsevol cosa que vulgui. Em fa sentir molt viva (ho sento a la pell) i m'encanta! Fins i tot em permet regalar energia de tan en quan (també hi ha qui se l'agafa pel seu compte sense avisar però ara no entraré en aquest tema...).
A molta gent li agrada aquesta energia que transmeto i a mi també.
I sembla que tot sigui perfecte, oi? Doncs no. Hi ha dies que tota aquesta energia que transmeto (i que segurament es pot veure a la meva aura) surt amb tanta força (i amb tan mala sort? Potser en una mala direcció?) que rebota a algun lloc (o a algú) i retorna i m'estalla als morros.
Evidentment és una metàfora, és difícil posar paraules a qüestions energètiques.
Llavors els comentaris que he escrit al principi sobre quan energètica sóc es converteixen en: “no t'embalis, slow it down, take it easy o (la pitjor!) no cal estar tan content i actiu sempre, oi?”
Clar que es podria analitzar el perquè de tots aquests comentaris però això ja s'ho farà cadascú. El que em toca analitzar a mi és la meva part. I seria: per què espero que tota aquesta projecció d'energia retorni a mi de forma positiva? I per què em frustro si no ho fa o ho fa de forma negativa? I per què espero (inconscientment, però ho faig) que l'altra gent tingui la mateixa energia que jo?
Potser puc aprendre a gaudir d'aquesta sensació d'energia constant sense que les reaccions del meu voltant la facin minvar. Potser puc continuar aprenent a regalar energia (però un regal és un regal, oi? No s'espera res a canvi!). Potser puc transmetre aquesta energia sense estar tan activa i eufòrica (sembla que aclaparo als altres). O potser puc canviar el terme “regalar energia” per un altre molt més assertiu com “compartir energia” (aquí la logopeda i la importància i repercussions del llenguatge que utilitzem). Potser un dia trobaré algú que també vulgui compartir la seva energia i junts sumarem molt (“sumar”, gran verb Ingrid!) (tot i que no estic molt segura que sigui això el que hagi de fer perquè llavors ja estic esperant quelcom, o no?).
Tal com em van dir un dia: “Tomorrow a new day of possibility” (demà un nou dia de possibilitats)
A molta gent li agrada aquesta energia que transmeto i a mi també.
I sembla que tot sigui perfecte, oi? Doncs no. Hi ha dies que tota aquesta energia que transmeto (i que segurament es pot veure a la meva aura) surt amb tanta força (i amb tan mala sort? Potser en una mala direcció?) que rebota a algun lloc (o a algú) i retorna i m'estalla als morros.
Evidentment és una metàfora, és difícil posar paraules a qüestions energètiques.
Llavors els comentaris que he escrit al principi sobre quan energètica sóc es converteixen en: “no t'embalis, slow it down, take it easy o (la pitjor!) no cal estar tan content i actiu sempre, oi?”
Clar que es podria analitzar el perquè de tots aquests comentaris però això ja s'ho farà cadascú. El que em toca analitzar a mi és la meva part. I seria: per què espero que tota aquesta projecció d'energia retorni a mi de forma positiva? I per què em frustro si no ho fa o ho fa de forma negativa? I per què espero (inconscientment, però ho faig) que l'altra gent tingui la mateixa energia que jo?
Potser puc aprendre a gaudir d'aquesta sensació d'energia constant sense que les reaccions del meu voltant la facin minvar. Potser puc continuar aprenent a regalar energia (però un regal és un regal, oi? No s'espera res a canvi!). Potser puc transmetre aquesta energia sense estar tan activa i eufòrica (sembla que aclaparo als altres). O potser puc canviar el terme “regalar energia” per un altre molt més assertiu com “compartir energia” (aquí la logopeda i la importància i repercussions del llenguatge que utilitzem). Potser un dia trobaré algú que també vulgui compartir la seva energia i junts sumarem molt (“sumar”, gran verb Ingrid!) (tot i que no estic molt segura que sigui això el que hagi de fer perquè llavors ja estic esperant quelcom, o no?).
Tal com em van dir un dia: “Tomorrow a new day of possibility” (demà un nou dia de possibilitats)
dilluns, 6 de desembre del 2010
MONSOON IS HERE!
A la zona on jo estic hi ha dos èpoques de monzó a l'any. Quan diuen monzó vol dir època de pluges fortes. L'època de monzó va d'una regió a l'altra de la India, de manera que pot ser que a Andra Pradesh estiguin en monzó i a Tamil Nadu ens toqui més tard. A l'estat on jo estic un dels monzos és cap al mes de juny i, en principi, és el monzó fort. A principis de setembre hi ha el segon monzó. Ells diuen que és quan el monzó torna, és la cua del monzó i en principi és més suau.
Jo vaig venir el 20 de setembre i em van dir que segurament el monzó ja hauria acabat. Doncs no. La cua del monzó a Tamil Nadu acaba de començar. Tothom comentava que aquest any anava tard. Es veu que tots aquests fenòmens meteorològics van a deshora últimament. El canvi climàtic també està afectant a la India, evidentment.
Doncs ja hi som, època de pluges! I això què vol dir?? Doncs jo crec que la mateixa pluja a Girona no significaria res però aquí tot es converteix en una odissea (encara més) perquè les condicions en les que viuen (vivim) no són les idònies per suportar aiguats d'aquestes característiques.
D'entrada la majoria dels carrers no estan emporlanats o sigui que tot es converteix en un fangueix o un embassament d'aigua força considerable.
Si tenim en compte que la manera de moure's d'un lloc a l'altre es redueix a moto (els més afortunats), bicicleta o a peu (la majoria), les pluges suposen que la gent no pot sortir de casa.
Si ens fixem en l'estat de les cases (o cabanes) on viuen (vivim) se'ns pot acudir fàcilment que està tot ple de goteres. En el millor dels casos ho podràs solucionar amb un galleda (o tres o quatre). En el pitjor dels casos et quedarà la casa inundada (com la nostra oficina de la Fundació) i llavors ja pots començar a pensar en comprar-te una barca....
La roba és l'altre tema, que després d'haver superat el llarg procés de rentar a mà, resulta que no la pots estendre a fora perquè no para de ploure. A dins no t'hi cap tota i a més, tot comença a fer olor d'humitat. I per acabar-ho d'adobar no s'eixuga ni a la de tres.
Suposo que el tema talls de llum ja se us ha acudit oi?? Si normalment ja n'hi ha, no volgueu saber quan és època de monzó! I llavors ja tot comença a ser molt i molt divertit perquè, sense llum, no podem engegar el motor que ens proporciona aigua! Que guai oi?? Ni llum ni aigua.
I és clar! En algun moment la bateria del mòbil i de l'ordinador s'acaba o sigui que després ja, només et pots dedicar a llegir fins la que llum natural t'ho permet.
A la botiga del poble (sí, sí, LA botiga del poble, que no tenim per triar!) no hi ha gaire res en època de pluja (tot això comptant que puguis caminar fins a la botiga) perquè, és clar, els proveïdors no hi poden arribar. Estupendo!
Ah! I m'he oblidat del munt de gent que es queda sitiada a diferents poblets de la zona perquè està tot inundat, els rius s'han desbordat, o les empreses que utilitzen il·legalment productes tòxics aprofiten per obrir les aixetes, així tota la seva “merda” es barreja amb l'aigua de pluja i ningú se n'adona! (Una mica il·lusos perquè resulta que jo, que sóc la última que ha arribat al poble, ja me n'he enterat! Però aquí tots a callar!). (By the way, la Lourdes i jo ja ens volíem mobilitzar per denunciar aquest fet però ens han dit que això ho ha de fer gent del poble i que, més val que no ens hi posem....).
Potser la part bona de tot plegat és que no poden ni anar a treballar? No ho śe, ho pregunto! Perquè si et poses a pensar en la quantitat de feina que hi ha per fer en aquest país no sé si ens convé gaire començar a fer festes! Però mira, és el que hi ha!
De moment avui estic tenint sort! La llum ha tornat i m'ha permès carregar el mòbil i l'ordinador! També tenim aigua perquè hem sigut previsores i hem engegat el motor abans que no marxés la llum. El temps de moment ens està fent una treva (per ara un parell d'hores) i hem pogut treure la roba a fora. Potser no s'assecarà del tot però almenys que pari de gotejar, no?
Potser ara m'atreviré a dutxar-me i tot. Potser ara que ha parat una mica el diluvi universal em salvo d'agafar un pulmonia!
Però jo estic de conya! Ric mentre escric tot això i penso en la cara que posen els meus amics indis quan els hi comento coses com les que acabo d'escriure. Sovint no troben paraules però en realitat et volen transmetre aquesta pau que els caracteritza sota qualsevol circumstància: “Què hi farem?”
diumenge, 5 de desembre del 2010
SPOTY
Fa un temps que teníem un gosset petit a casa. La seva mare havia parit aquí a prop i la Lourdes s'havia encarinyat del petit morenet. Quan va començar a freqüentar casa nostra estava mig malalt, tenia la pell plena de taques (d'aquí el seu nom) i estava molt i molt prim.... Poc a poc es va anar trobant millor i es va anar despertant fins a convertir-se en un cadell entremaliat i juganer.
Sovint ens agafava les xancletes i les rosegava, o ens entrava a casa i ens hi deixava algun regalet i saltava d'emoció quan ens veia arribar després d'un cap de setmana a fora! Cada dia es feia estimar més!
A Vedanthangal hi ha milions de gossos pel carrer. Ningú se'n preocupa. Molts estan malalts i molts es moren de gana. Als carrers del nostre petit poblet no hi ha llum. Les motos i els pocs cotxes que hi passen han d'anar molt a poc a poc i estar atents. Sovint passen desgràcies...
Ahir al migdia van atropellar l'Spoty. Es va morir.
Trobem a faltar les teves corredisses!
Sovint ens agafava les xancletes i les rosegava, o ens entrava a casa i ens hi deixava algun regalet i saltava d'emoció quan ens veia arribar després d'un cap de setmana a fora! Cada dia es feia estimar més!
A Vedanthangal hi ha milions de gossos pel carrer. Ningú se'n preocupa. Molts estan malalts i molts es moren de gana. Als carrers del nostre petit poblet no hi ha llum. Les motos i els pocs cotxes que hi passen han d'anar molt a poc a poc i estar atents. Sovint passen desgràcies...
Ahir al migdia van atropellar l'Spoty. Es va morir.
Trobem a faltar les teves corredisses!
diumenge, 28 de novembre del 2010
MÉS I MÉS BLOG
No estic sonada, només és que no em puc estar quieta! El meu cap no para!
Estic fent un altre blog. No és que pari de fer aquest sinó que ara en faig dos! Per qui estigui interessat o tingui ganes de fer el xafarder aquí teniu l'enllaç:
http://www.travelblog.org/Bloggers/Adukkumalli/
A passar-ho bé!!
divendres, 26 de novembre del 2010
VISITA A LA FUNDACIÓ VICENÇ FERRER
ON? Anantapur (4 milions d'habitants), districte d'Andra Pradesh, Sud de la India.
QUAN? Del 17 al 22 de novembre del 2010.
COM? Una odissea per arribar-hi! Un dia i mig de viatge tan per anar com per tornar. Mil combinacions de tren, autobús, auto i jeep de la Fundació.
AMB QUI? Amb la Lourdes, of course, companya incansable d'aventurilles!! Una vegada allà vam conèixer un munt de gent!
PER QUÈ? Curiositat i ganes d'aprendre. En busca de noves idees? En busca de noves històries?
“LA” FRASE? “Si no ho veus, no t'ho creus!”
NÚMEROS:
40 anys de feina.
2,5 milions de persones que es beneficien del programa de desenvolupament de la Fundació.
150.000 nens i nenes apadrinats.
18 euros el que es paga cada mes per tenir algú apadrinat.
2.100 escoles de reforç.
45.000 cases construïdes.
4 ponts construïts.
2.000 persones treballant per la Fundació.
Una mitja de 30 voluntaris en qualsevol època de l'any
14 clíniques rurals.
3 hospitals generals.
1 hospital dedicat només a malalts amb SIDA, 70 llits, més de 13.000 pacients registrats, 700 dels quals són nens.
2 centres d'educació especial només per a nens sords.
1 centre d'educació especial només per a nens cecs.
16 centres d'educació especial (retard mental, paràlisi cerebral i trastorns i síndromes vàries).
0 és el nombre de rupies que has de pagar per visitar la Fundació durant tres nits i quatre dies (tot inclòs).
ALGUNES IMPRESSIONS?
Hi ha molts indis i indies que parlen castellà. A més, ara hi ha un grup de 20 persones també indies estudiant català.
Tot està súper ben organitzat. Voleu veure un indi súper eficient que dóna mil voltes a qualsevol espanyol? Visiteu la Fundació!
El Vicenç Ferrer és com un Déu per ells. No m'estranya, per mi també ho seria!
L'Anna Ferrer és una dona maquíssima, molt propera i amb empenta per moure una muntanya si cal.
Els voluntaris viuen com reis, immersos en una petita Espanya a la India. Jo em quedo a Vedanthangal, més autèntic!
Visita a la família de la nena apadrinada per una amiga. Vaig ser la reina per un dia, em va rebre tot el poble i va ser molt emocionant!!
Estan fent moooooolt bona feina, MOLT!
Fotos al picasa! Tot plegat dóna molt per pensar!
Us animo a visitar, si més no, la seva pàgina web:
http://www.fundacionvicenteferrer.org
Fins aviat!
dimecres, 24 de novembre del 2010
MAIL A LA MARIA
Ahir vaig escriure un mail a la Maria. M'agradarà compartir un fragment amb vosaltres:
"Jo estic molt bé, molt i molt bé! Evidentment que passen coses, que hi ha dies que no sé ben bé què puc aportar jo a aquesta gent, o que em canso de les incomoditats o que no para de ploure i no es pot fer res... però en general sóc súper feliç! Estic totalment integrada a la vida del poble i a la gent. M'encanta! Estic aprenent un munt de coses, realment t'acabes agafant les coses d'una altra manera, donant la importància justa a cada cosa, valorant petites alegries, petits moments i petits gestos de la gent.
A més a més hi ha el component que, per mi era el més important., que és que no paro de veure coses noves que em fan al·lucinar i que fan que el meu cap estigui permanentment en actiu, preguntant-me coses, reflexionant sobre el que veig, ampliant la meva visió, les meves possibilitats en aquest món.... Realment a mi la monotonia em cansa. M'avorreix. Necessito nous estímuls que facin que el meu cap es mogui en diferents direccions, a diferents velocitats, buscant respostes (i sobretot preguntes), buscant nous objectius. Quan més veus en diferents llocs del món més gros es torna el ventall de possibilitats que tens a les teves mans.
He fet molts amics, bons amics que són aquí, fent-me costat en aquestes circumstàncies tan diferents. Comparteixen el dia a dia amb mi, riem, fem coses junts, ens il·lusionem i ens desanimem, ens fem costat.....Sé que puc comptar amb ells i em dóna seguretat saber que són aquí. Realment, ara quan ho escric, m'adono que són amics de veritat. M'emociona molt haver fet aquest vincle d'amistat en tan poc temps. Sé que les circumstàncies ho porten però ja accepto que no hagués sigut el mateix en altres circumstàncies. Potser per això vaig triar jo aquest context? Per arribar a coses que en situacions “normals” no es poden aconseguir?"
Fins aviat!
"Jo estic molt bé, molt i molt bé! Evidentment que passen coses, que hi ha dies que no sé ben bé què puc aportar jo a aquesta gent, o que em canso de les incomoditats o que no para de ploure i no es pot fer res... però en general sóc súper feliç! Estic totalment integrada a la vida del poble i a la gent. M'encanta! Estic aprenent un munt de coses, realment t'acabes agafant les coses d'una altra manera, donant la importància justa a cada cosa, valorant petites alegries, petits moments i petits gestos de la gent.
A més a més hi ha el component que, per mi era el més important., que és que no paro de veure coses noves que em fan al·lucinar i que fan que el meu cap estigui permanentment en actiu, preguntant-me coses, reflexionant sobre el que veig, ampliant la meva visió, les meves possibilitats en aquest món.... Realment a mi la monotonia em cansa. M'avorreix. Necessito nous estímuls que facin que el meu cap es mogui en diferents direccions, a diferents velocitats, buscant respostes (i sobretot preguntes), buscant nous objectius. Quan més veus en diferents llocs del món més gros es torna el ventall de possibilitats que tens a les teves mans.
He fet molts amics, bons amics que són aquí, fent-me costat en aquestes circumstàncies tan diferents. Comparteixen el dia a dia amb mi, riem, fem coses junts, ens il·lusionem i ens desanimem, ens fem costat.....Sé que puc comptar amb ells i em dóna seguretat saber que són aquí. Realment, ara quan ho escric, m'adono que són amics de veritat. M'emociona molt haver fet aquest vincle d'amistat en tan poc temps. Sé que les circumstàncies ho porten però ja accepto que no hagués sigut el mateix en altres circumstàncies. Potser per això vaig triar jo aquest context? Per arribar a coses que en situacions “normals” no es poden aconseguir?"
Fins aviat!
divendres, 12 de novembre del 2010
LLIÇÓ DE VIDA 2 (o com ens podem deixar enganyar pel nostre cap)
KUTIMA: noia índia de 22 anys, amable, divertida. No ha tingut accès a l'educació, no sap llegir ni escriure. Parla tamil i una mica d'anglès que ha après dels turistes que ha conegut. El seu dia a dia es resumeix a rentar roba de la família i mirar per la finestra. La vida dels altres alegren la seva. Li agrada tenir companyia i anar de compres així com visitar llocs nous. La volen casar, li estan buscant un home. Una de fonts d'ingressos de la seva família són els bidis (típics cigarrets indis) que fa i ven la seva mare.
CONTEXT: dos europeus i dos indis estan parlant mentre prenen un te chai. Comenten el cas d'algú que ha fumat molt durant dos dies perquè està trist i fastiguejat per problemes a la feina.
Kutima:
“I ella creu que fumant molt durant dos dies el seu problema a la feina es resoldrà? No ho crec i, a més a més, la seva salut en sortirà perjudicada! Si algun dia tens problemes a la feina simplement balla o canta!”
Interpretacions a gust del consumidor.
CONTEXT: dos europeus i dos indis estan parlant mentre prenen un te chai. Comenten el cas d'algú que ha fumat molt durant dos dies perquè està trist i fastiguejat per problemes a la feina.
Kutima:
“I ella creu que fumant molt durant dos dies el seu problema a la feina es resoldrà? No ho crec i, a més a més, la seva salut en sortirà perjudicada! Si algun dia tens problemes a la feina simplement balla o canta!”
Interpretacions a gust del consumidor.
LLIÇÓ DE VIDA 1 (o com a vegades és tan fàcil trobar el problema com la solució)
HOME: només sé que és indi pel color de la seva pell i les seves faccions. Només vam poder intercanviar dues paraules (literalment). No en calien més, la seva mirada ho deia tot.
CAROL: noia catalana de 29 anys que actualment viu a Vedanthangal i que està col·laborant en un projecte educatiu portat a terme per una fundació que treballa a la zona. Fa poc va tenir un dia d'aquells on et planteges “Es pot saber què hi faig jo aquí a la India?”. Típic quan es comencen a acumular petits problemes, diferència de cultures, dificultat de comunicació i ritme tropical.
CONTEXT: la Carol necessita un respir i se'n va a fer una caminada fins al llac. Una vegada allà s'asseu. Les llàgrimes li comencen a rodolar per les galtes. El rellotge no s'atura. Sent unes passes que s'acosten darrera seu. És un home indi vestit amb una camisa blanca i uns lunguis (tros de roba que els homes porten embolicats a mida de pantalons) també blancs. Ella aixeca el cap. La seva cara està clarament desfigurada per les llàgrimes. S'aixeca i es posa de cara a l'home. No es diuen res però s'ho diuen tot; la mirada de l'home sembla que parli “No sé què et deu passar però sigui el que sigui, no serà res, tot anirà bé, t'ho prometo”. Ara vénen les dues paraules:
Carol:
“Nanri” (gràcies en tamil)
Home indi:
“Chaia” (nom del te típic del sud de la India, barreja de te negre i espècies on sobretot hi predomina el gengibre. Normalment es veu amb llet i sucre. El resultat és una barreja entre picant i dolç).
Interpretacions a gust del lector.
CAROL: noia catalana de 29 anys que actualment viu a Vedanthangal i que està col·laborant en un projecte educatiu portat a terme per una fundació que treballa a la zona. Fa poc va tenir un dia d'aquells on et planteges “Es pot saber què hi faig jo aquí a la India?”. Típic quan es comencen a acumular petits problemes, diferència de cultures, dificultat de comunicació i ritme tropical.
CONTEXT: la Carol necessita un respir i se'n va a fer una caminada fins al llac. Una vegada allà s'asseu. Les llàgrimes li comencen a rodolar per les galtes. El rellotge no s'atura. Sent unes passes que s'acosten darrera seu. És un home indi vestit amb una camisa blanca i uns lunguis (tros de roba que els homes porten embolicats a mida de pantalons) també blancs. Ella aixeca el cap. La seva cara està clarament desfigurada per les llàgrimes. S'aixeca i es posa de cara a l'home. No es diuen res però s'ho diuen tot; la mirada de l'home sembla que parli “No sé què et deu passar però sigui el que sigui, no serà res, tot anirà bé, t'ho prometo”. Ara vénen les dues paraules:
Carol:
“Nanri” (gràcies en tamil)
Home indi:
“Chaia” (nom del te típic del sud de la India, barreja de te negre i espècies on sobretot hi predomina el gengibre. Normalment es veu amb llet i sucre. El resultat és una barreja entre picant i dolç).
Interpretacions a gust del lector.
FESTA D'ANIVERSARI A CASA LA PRYA
La Prya és una mestra de l'escola de reforç de Vinayaganallur. La setmana passada quan vam anar a la seva aula (situada al terrat de dalt d'una casa particular) ens va dir que el dia 8 de novembre celebraven el primer aniversari del seu fill petit i que feien una festa. Va insistir que hi anessim i vam acceptar encantades! Tan la Lourdes com jo ens vam imaginar una festa d'aniversari per nens: globus, pastís i algun joc. Però res, ens vam equivocar de mig a mig!
Es veu que la celebració del primer aniversari d'una criatura és molt i molt important i es fa una festa “por todo lo alto”. Tota la família estava convidada, vestida amb els seus millors saris (vestit tradicional indi, només les dones casades el poden portar!), carregats amb bosses de petards, focs artificials i regals per la criatura. Però no només això! Hi havia un cuiner i un cambrer contractats i també un fotògraf un i un professional que feia el vídeo!
Ja ho veieu, estem totalment integrades! Ens ho vam passar molt bé!!! Em van ensenyar a fer cintes de malli per posar-nos al cap, vam parlar amb mitja família (no sé si teníem més preguntes i curiositats ells o nosaltres!), ens van tirar fotos per tots costats i vam menjar un chicken bryani boníssim!!! A mi m'encanta aquest plat! L'altre dia se'm va acudir dir que m'agrada més que la paella i la Lourdes quasi em pega... El pitjor de tot és que és veritat! I com es gaudeix menjant-t'ho amb les mans! (que per cert, el Yuvaraj m'ha dit que ja vaig millorant la tècnica!).
És genial poder veure de primera mà esdeveniments com aquest, tan típic de la seva cultura. I és increïble que t'hi deixin participar, sempre amb un somriure a la boca i una mà amiga! Gràcies!
Es veu que la celebració del primer aniversari d'una criatura és molt i molt important i es fa una festa “por todo lo alto”. Tota la família estava convidada, vestida amb els seus millors saris (vestit tradicional indi, només les dones casades el poden portar!), carregats amb bosses de petards, focs artificials i regals per la criatura. Però no només això! Hi havia un cuiner i un cambrer contractats i també un fotògraf un i un professional que feia el vídeo!
Ja ho veieu, estem totalment integrades! Ens ho vam passar molt bé!!! Em van ensenyar a fer cintes de malli per posar-nos al cap, vam parlar amb mitja família (no sé si teníem més preguntes i curiositats ells o nosaltres!), ens van tirar fotos per tots costats i vam menjar un chicken bryani boníssim!!! A mi m'encanta aquest plat! L'altre dia se'm va acudir dir que m'agrada més que la paella i la Lourdes quasi em pega... El pitjor de tot és que és veritat! I com es gaudeix menjant-t'ho amb les mans! (que per cert, el Yuvaraj m'ha dit que ja vaig millorant la tècnica!).
És genial poder veure de primera mà esdeveniments com aquest, tan típic de la seva cultura. I és increïble que t'hi deixin participar, sempre amb un somriure a la boca i una mà amiga! Gràcies!
LA PLATJA DE MAMALLAPURAM A LES 7 DEL MATÍ (o una de les millors sensacions de la meva vida!)
La platja de Mamallapuram de bon matí és un dels millors espectacles que he vist mai!
Quan som a Mamallapuram normalment dormim al Bob (que en realitat no és al Bob sinó al costat però sempre ens atèn en Bob Shiva, que ja ens coneix i per això li diem “El Bob”. De fet Bob tampoc és el seu nom real però es fa dir així per l'afinitat amb el famós Bob Marley. I, tot i ser indi, el noi hi té una retirada! Fins i tot els cabells els té llargs i arrissats, estrany aquí!). En fi, que normalment dormim en un hotelet que ja coneixem i que està a primera línia de mar. A mi m'encanta! En nits de calor pots dormir amb la porta que dóna a la terrassa (tenim terrassa i tot. Ara ja ens sabem quines habitacion són les millors!) i sents durant tota la nit la remor de les onades i el concert de granotes (crec que ja us n'he parlat).
Jo sempre em llevo d'hora. Només els primers dies a Vedanthangal vaig dormir molt, ara ja he recuperat el meu ritme i a les 7 del matí ja estic dreta.
M'aixeco sense fer soroll (la Lourdes és una dormilega! Sembla que li hagi picat la mosca tsé-tsé!), em vesteixo, em prenc el ferro, agafo la càmera de fotos i baixo cap a la platja.
Pots triar amb què t'entretens primer.....
D'una banda hi ha els pescadors. Si la nit anterior hi ha hagut tempesta tenen les barques al mig dels carrers del poble (imatge curiosa!) i la primera feinada que tenen és portar les barques cap a la platja. Evidentment ho fan a pes, entre 8 o 10 homes i parant pel camí perquè no poden més! La feina és considerable perquè entre tots porten totes les barques i el ritual dura una bona estona. S'ho passen bé, no paren de riure i fer-se bromes. Es queden parats i els fa gràcia quan veuen que els miro i els faig una foto. Alguns em saluden, altres només em somriuren.
El dia que no hi ha hagut tempesta s'estalvien tota aquesta feinada perquè les barques ja són a la platja. Llavors tot va més d'hora. A vegades quan baixo molts d'ells ja han sortit a pescar.
Una vegada fet això cal preparar les xarxes, una altra tasca que requereix temps. S'ho agafen amb calma, s'asseuen en grups fent rotllanes i van “ordenant” les xarxes. És maco de veure!
Entre una cosa i l'altra, esperar al company, decidir això o allò s'asseuen a terra i juguen a cartes. Sembla que haurien de tenir pressa (jo sempre he sentit que els pescadors, almenys al meu país, surten molt d'hora al matí) però no en tenen.
Per altra banda hi ha les nens. Riuen, no paren de riure. Juguen a un joc tipus “a matar” però sense pilota i sense res. No els fa falta res. Corren i riuen!
L'altre panorama que em fa molta gràcia és l'home que persegueix les vaques (sempre n'hi ha un o dos). En principi vaig pensar que espantaven les vaques perquè no s'acostessin tan a l'aigua, per protegir-les. No és del tot descabellat, potser fins i tot és cert (els ho hauré de preguntar). De tota manera, el que sí que és segur, és que a vegades persegueixen les vaques només per divertir-se. Intenten agafar-li una pota de darrera i la vaca surt corrent. No vegis com corren, no les poden atrapar, no! Aquests també es fan un fart de riure!
Els surfistes arriben una mica més tard. Tranquils, caminant a poc a poc amb la planxa de surf a la mà. Quan són arran de mar fan quatres estiraments i som-hi, corrent cap a l'aigua! Després de donar-se una estona per observar el mar, proven i proven de pujar a sobre les onades. N'hi ha algun que ho fa força bé! Sempre m'ha semblat dificíl! De tan en quan cauen i riuen i ho tornen a provar!
I, és clar, no em puc oblidar l'altre espectacle: el guiri. Sempre som dos o tres turistes (o no tan turistes) observant l'espectacle, normalment tirant fotos, caminant per la platja i, de tan en quan, si ho veiem clar, banyant-nos. És impossible que no se t'escapi un somriure.
Tot plegat en una atmosfera tranquil·la, calmada, amb el sol que surt escalfant-te la pell i amb música d'onades i rialles. Us hi heu fixat que tothom riu?
A mi també se m'escapa un somriure quan ho recordo. Imaginar-ho deu ser fantàstic, per fer-vos una idea millor teniu les fotos al picasa però no hi ha res com viure-ho a la pell! Us convido a Mamallapuram!
Quan som a Mamallapuram normalment dormim al Bob (que en realitat no és al Bob sinó al costat però sempre ens atèn en Bob Shiva, que ja ens coneix i per això li diem “El Bob”. De fet Bob tampoc és el seu nom real però es fa dir així per l'afinitat amb el famós Bob Marley. I, tot i ser indi, el noi hi té una retirada! Fins i tot els cabells els té llargs i arrissats, estrany aquí!). En fi, que normalment dormim en un hotelet que ja coneixem i que està a primera línia de mar. A mi m'encanta! En nits de calor pots dormir amb la porta que dóna a la terrassa (tenim terrassa i tot. Ara ja ens sabem quines habitacion són les millors!) i sents durant tota la nit la remor de les onades i el concert de granotes (crec que ja us n'he parlat).
Jo sempre em llevo d'hora. Només els primers dies a Vedanthangal vaig dormir molt, ara ja he recuperat el meu ritme i a les 7 del matí ja estic dreta.
M'aixeco sense fer soroll (la Lourdes és una dormilega! Sembla que li hagi picat la mosca tsé-tsé!), em vesteixo, em prenc el ferro, agafo la càmera de fotos i baixo cap a la platja.
Pots triar amb què t'entretens primer.....
D'una banda hi ha els pescadors. Si la nit anterior hi ha hagut tempesta tenen les barques al mig dels carrers del poble (imatge curiosa!) i la primera feinada que tenen és portar les barques cap a la platja. Evidentment ho fan a pes, entre 8 o 10 homes i parant pel camí perquè no poden més! La feina és considerable perquè entre tots porten totes les barques i el ritual dura una bona estona. S'ho passen bé, no paren de riure i fer-se bromes. Es queden parats i els fa gràcia quan veuen que els miro i els faig una foto. Alguns em saluden, altres només em somriuren.
El dia que no hi ha hagut tempesta s'estalvien tota aquesta feinada perquè les barques ja són a la platja. Llavors tot va més d'hora. A vegades quan baixo molts d'ells ja han sortit a pescar.
Una vegada fet això cal preparar les xarxes, una altra tasca que requereix temps. S'ho agafen amb calma, s'asseuen en grups fent rotllanes i van “ordenant” les xarxes. És maco de veure!
Entre una cosa i l'altra, esperar al company, decidir això o allò s'asseuen a terra i juguen a cartes. Sembla que haurien de tenir pressa (jo sempre he sentit que els pescadors, almenys al meu país, surten molt d'hora al matí) però no en tenen.
Per altra banda hi ha les nens. Riuen, no paren de riure. Juguen a un joc tipus “a matar” però sense pilota i sense res. No els fa falta res. Corren i riuen!
L'altre panorama que em fa molta gràcia és l'home que persegueix les vaques (sempre n'hi ha un o dos). En principi vaig pensar que espantaven les vaques perquè no s'acostessin tan a l'aigua, per protegir-les. No és del tot descabellat, potser fins i tot és cert (els ho hauré de preguntar). De tota manera, el que sí que és segur, és que a vegades persegueixen les vaques només per divertir-se. Intenten agafar-li una pota de darrera i la vaca surt corrent. No vegis com corren, no les poden atrapar, no! Aquests també es fan un fart de riure!
Els surfistes arriben una mica més tard. Tranquils, caminant a poc a poc amb la planxa de surf a la mà. Quan són arran de mar fan quatres estiraments i som-hi, corrent cap a l'aigua! Després de donar-se una estona per observar el mar, proven i proven de pujar a sobre les onades. N'hi ha algun que ho fa força bé! Sempre m'ha semblat dificíl! De tan en quan cauen i riuen i ho tornen a provar!
I, és clar, no em puc oblidar l'altre espectacle: el guiri. Sempre som dos o tres turistes (o no tan turistes) observant l'espectacle, normalment tirant fotos, caminant per la platja i, de tan en quan, si ho veiem clar, banyant-nos. És impossible que no se t'escapi un somriure.
Tot plegat en una atmosfera tranquil·la, calmada, amb el sol que surt escalfant-te la pell i amb música d'onades i rialles. Us hi heu fixat que tothom riu?
A mi també se m'escapa un somriure quan ho recordo. Imaginar-ho deu ser fantàstic, per fer-vos una idea millor teniu les fotos al picasa però no hi ha res com viure-ho a la pell! Us convido a Mamallapuram!
dijous, 11 de novembre del 2010
HAPPY DIWALI IN PONDICHERRY (o com arribar a casa en un dia de cicló)
(Ho faré d'aquella manera que m'agrada a mi, d'acord? Frases curtes i ràpides!)
5 de Novembre: festa del Diwali, altrament coneguda com festa de les llums.
Decidim anar a Pondicherry aprofitant que tenim un cap de setmana de tres dies.
Pondicherry: antiga colònia francesa. L'expectació era poder beure una copa de vi, un bon bistec de vedella, alguna cosa de formatges i trobar alguna botiga com Déu mana (on venguessin roba que no es comencés a desfer a la segona rentada. Potser conèixer algun guiri??
Distàncies i mitjans de transport (tema delicat a la India i que pot fer-te passar les ganes d'anar a qualsevol lloc): no hi deu haver més de 60 quilòmetres però la previsió ja era que ens hi estariem almenys tres hores. Al final vam tardar-ne 5.... anyway! I tot això tenint en compte que anavem amb aquells autobusos on tots plegats semblem bestiar que ens porten a matar. No hi cap ni una agulla de cosir!
Arribem rebentades, el nostre cap només pot pensar en el bistec! (i la copa de vi però no cal ni comentar-ho perquè no valia res!!!!)
Després de dinar coneixem en Sandesh que ens recomana un hotel. Decidim fer-li cas perquè tenint en compte que era un cap de setmana especial i que anavem tard, no teníem esperança de trobar gaire cosa millor i bé de preu. Regateig amb el de l'hotel, és clar... No ens en vam sortir gens bé.... snif!
Pondicherry està bé però tampoc mata... la part índia és com moltes de les que he vist: bulliciosas, plena de sorolls, motos i cotxes i bicis tots passant per allà mateix, la llei de la selva! Si vols un respir s'ha d'anar a la part francesa: netedat, silenci, carrers amples, no massa trànsit. Per això va valer la pena!
Dissabte visita a Auroville. Us recomano que ho busqueu al Wikipèdia. Vaig sortir amb més dubtes que quan vaig entrar. Jo també ho hauré de buscar a internet o a algun lloc.... Suposo que comença com un comuna hippy i amb els anys es va convertint en un business. Alguna cosa manté de la comuna hippy i, realment, tenen projectes que estan bé però amb una visita com la nostra no et fas a la idea del que hi ha realment. El tema és anar-hi a passar 10 dies (però ara no podrà ser... potser en una altra ocasió?). De tota manera estic contenta d'haver-hi anat. Dóna per pensar (cosa que m'encanta!)i per plantejar-te altres formes de vida. I per pensar que les coses que se t'acudeixen potser no són tan descabellades.
Nit de dissabte tranquil·la. Ens despertem amb el soroll de la pluja. Havien anunciat un cicló i, efectivament, allà estava. Tela marinera com plovia, tela!
Ens fem les valentes: anem a esmorzar i cap a l'Ashram d'Aurobindo. D'entrada ens fan deixar les sabates a l'altre costat de carrer i anem caminant fins a la porta amb un pam d'aigua i diluviant.... Un cop a dins resulta que no hi ha cap lloc cobert per la meditació i, per tant, ens hem de conformar amb la botigueta..... Tela!
En fi, desistim... Com que no para de ploure pensem que ens podem posar en un restaurant amb internet i dinar i conectar-nos una estona fins que pari de ploure (il·luses!). Fem la gran patejada i resulta que el bar està tancat. Decidim que ja n'hi ha prou i anem cap a l'estació d'autobusos per dirigir-nos cap a casa. El que no sabíem és que l'aventurilla tot just estava a punt de començar!!!!
Estació d'autobusos a tope de gent i d'autobusos. Aigua fins a sota genoll i sense parar de ploure. Dues hores i mitja preguntant pel nostre autobús sense cap resultat positius. Descansant de tan en quan perquè no podíem més d'anar amunt i avall i preguntant. Total, que al final decidim pujar a un bus i parar al lloc que més ens soni que està a prop de casa. Sorpresa! Algun del munt de Déus que tenen ens devia escoltar perquè vam anar a parar al poble de la platja que m'encanta (on anem molts cap de setmana i ja és com a casa nostra): Mamallapuram! Evidentment no arribem a temps de fer la combinació d'autobusos fins a casa i decidim quedar-nos a passar la nit al Bob, vistes al mar!
Genial, la millor decisió del dia. El mar estava estupendo, encabritat a tope, un soroll d'onades genial! Concert de granotes altra vegada i silenci, un silenci que no es paga amb diners!
Dormim, no fa calor!
L'endemà em llevo molt d'hora, com sempre! Vaig a la platja a les 7 del matí i tiro fotos. Us escriuré un altre capítol només d'això perquè s'ho val!!!
Total, aventura Pondicherry o el miracle d'arribar a casa quan vius en un poblet al Sud de la India.
Ostres! Amb tot això i no he explicat res del Diwali! És com el seu Any Nou i celebren que el Déu Khrisna els va salvar d'un home molt dolent que se'ls volia menjar a tots. Hi ha altres llegendes al voltant de la festa, us animo a llegir-ho!
Solen tirar molt petards i focs artificials i mengen de tot i molt!
A Vedanthangal gairebé no es celebra perquè al tenir el Santuari del Ocells al mateix poble està prohibit fer gaire sarau.... Espai protegit!
5 de Novembre: festa del Diwali, altrament coneguda com festa de les llums.
Decidim anar a Pondicherry aprofitant que tenim un cap de setmana de tres dies.
Pondicherry: antiga colònia francesa. L'expectació era poder beure una copa de vi, un bon bistec de vedella, alguna cosa de formatges i trobar alguna botiga com Déu mana (on venguessin roba que no es comencés a desfer a la segona rentada. Potser conèixer algun guiri??
Distàncies i mitjans de transport (tema delicat a la India i que pot fer-te passar les ganes d'anar a qualsevol lloc): no hi deu haver més de 60 quilòmetres però la previsió ja era que ens hi estariem almenys tres hores. Al final vam tardar-ne 5.... anyway! I tot això tenint en compte que anavem amb aquells autobusos on tots plegats semblem bestiar que ens porten a matar. No hi cap ni una agulla de cosir!
Arribem rebentades, el nostre cap només pot pensar en el bistec! (i la copa de vi però no cal ni comentar-ho perquè no valia res!!!!)
Després de dinar coneixem en Sandesh que ens recomana un hotel. Decidim fer-li cas perquè tenint en compte que era un cap de setmana especial i que anavem tard, no teníem esperança de trobar gaire cosa millor i bé de preu. Regateig amb el de l'hotel, és clar... No ens en vam sortir gens bé.... snif!
Pondicherry està bé però tampoc mata... la part índia és com moltes de les que he vist: bulliciosas, plena de sorolls, motos i cotxes i bicis tots passant per allà mateix, la llei de la selva! Si vols un respir s'ha d'anar a la part francesa: netedat, silenci, carrers amples, no massa trànsit. Per això va valer la pena!
Dissabte visita a Auroville. Us recomano que ho busqueu al Wikipèdia. Vaig sortir amb més dubtes que quan vaig entrar. Jo també ho hauré de buscar a internet o a algun lloc.... Suposo que comença com un comuna hippy i amb els anys es va convertint en un business. Alguna cosa manté de la comuna hippy i, realment, tenen projectes que estan bé però amb una visita com la nostra no et fas a la idea del que hi ha realment. El tema és anar-hi a passar 10 dies (però ara no podrà ser... potser en una altra ocasió?). De tota manera estic contenta d'haver-hi anat. Dóna per pensar (cosa que m'encanta!)i per plantejar-te altres formes de vida. I per pensar que les coses que se t'acudeixen potser no són tan descabellades.
Nit de dissabte tranquil·la. Ens despertem amb el soroll de la pluja. Havien anunciat un cicló i, efectivament, allà estava. Tela marinera com plovia, tela!
Ens fem les valentes: anem a esmorzar i cap a l'Ashram d'Aurobindo. D'entrada ens fan deixar les sabates a l'altre costat de carrer i anem caminant fins a la porta amb un pam d'aigua i diluviant.... Un cop a dins resulta que no hi ha cap lloc cobert per la meditació i, per tant, ens hem de conformar amb la botigueta..... Tela!
En fi, desistim... Com que no para de ploure pensem que ens podem posar en un restaurant amb internet i dinar i conectar-nos una estona fins que pari de ploure (il·luses!). Fem la gran patejada i resulta que el bar està tancat. Decidim que ja n'hi ha prou i anem cap a l'estació d'autobusos per dirigir-nos cap a casa. El que no sabíem és que l'aventurilla tot just estava a punt de començar!!!!
Estació d'autobusos a tope de gent i d'autobusos. Aigua fins a sota genoll i sense parar de ploure. Dues hores i mitja preguntant pel nostre autobús sense cap resultat positius. Descansant de tan en quan perquè no podíem més d'anar amunt i avall i preguntant. Total, que al final decidim pujar a un bus i parar al lloc que més ens soni que està a prop de casa. Sorpresa! Algun del munt de Déus que tenen ens devia escoltar perquè vam anar a parar al poble de la platja que m'encanta (on anem molts cap de setmana i ja és com a casa nostra): Mamallapuram! Evidentment no arribem a temps de fer la combinació d'autobusos fins a casa i decidim quedar-nos a passar la nit al Bob, vistes al mar!
Genial, la millor decisió del dia. El mar estava estupendo, encabritat a tope, un soroll d'onades genial! Concert de granotes altra vegada i silenci, un silenci que no es paga amb diners!
Dormim, no fa calor!
L'endemà em llevo molt d'hora, com sempre! Vaig a la platja a les 7 del matí i tiro fotos. Us escriuré un altre capítol només d'això perquè s'ho val!!!
Total, aventura Pondicherry o el miracle d'arribar a casa quan vius en un poblet al Sud de la India.
Ostres! Amb tot això i no he explicat res del Diwali! És com el seu Any Nou i celebren que el Déu Khrisna els va salvar d'un home molt dolent que se'ls volia menjar a tots. Hi ha altres llegendes al voltant de la festa, us animo a llegir-ho!
Solen tirar molt petards i focs artificials i mengen de tot i molt!
A Vedanthangal gairebé no es celebra perquè al tenir el Santuari del Ocells al mateix poble està prohibit fer gaire sarau.... Espai protegit!
dimecres, 10 de novembre del 2010
LA RIQUESA DE PODER VEURE LES COSES DES DE DIFERENTS ULLS
Fa uns dies van venir uns amics de Chennai a passar un parell de dies a casa (cal avisar que els dos amics són indis, sinó la història deixa de tenir sentit!). Al matí vaig anar a avisar la Fàtima que seríem 4 a sopar i no pas 2 com és costum. Evidentment em va preguntar qui hi havia i jo li vaig explicar que veníem aquests amics. Em va preguntar pel seu nom i jo li vaig dir “Siddharth”. La seva cara es va transformar automàticament: el seu somriure es va tornar una ganyota i la seva mirada alegre es va posar en senyal d'alerta. Jo li vaig preguntar què passava i si li semblava bé o no que hi anessim. Després de vàries mueques em va dir que si, que hi anessim, tot i que no estava massa convençuda... Quan vaig arribar a casa ho vaig explicar a la Lourdes. Li vaig dir que m'havia sabut una mica de greu, no enteníem ben bé si era que ens volien controlar, que no aprovava el que feiem, que no volia homes a casa seva.... Ens vam quedar una mica parades.
Quan va ser hora vam anar a sopar tots quatre i, tot i que al principi se'ls miraven una mica de lluny, poc a poc tot va anar fluint bé i ens vam divertir tots junts. Van poder compartir diferents maneres de cuinar i les característiques dels diferents idiomes que parlen.
Després de sopar no ens en vam poder estar i ho vam comentar amb els dos nois. Sorpresa! Com es poden veure les coses de manera tan diferent?? Ells ho van veure clarament, no en tenien cap dubte: de cap manera la Fàtima ens volia controlar o desaprovova el que feiem, simplement per la Fàtima som com de la seva familia, cada dia entren a dintre casa seva, mengem amb ells i conversem durant hores. Simplement li va sortir un sentiment maternal, de protecció, d'alerta. Una vegada ella va veure que els dos nois eren de fiar i que no podien ser cap mala influència per nosaltres es va relaxar i va poder parlar amb ells tranquil·lament.
La Lourdes i jo ens miràvem amb cara de sorpresa mentre els dos amics ens ho explicaven. Veiem que, realment, el seu punt de vist no era tan descabellat. Quasi ens emocionavem de pensar que realment la Fàtima i la seva família ens tinguin en compte i es preocupin per nosaltres!
Quin passada poder compartir tants punts de vista diferents!! Sóc afortunada!!!!
Quan va ser hora vam anar a sopar tots quatre i, tot i que al principi se'ls miraven una mica de lluny, poc a poc tot va anar fluint bé i ens vam divertir tots junts. Van poder compartir diferents maneres de cuinar i les característiques dels diferents idiomes que parlen.
Després de sopar no ens en vam poder estar i ho vam comentar amb els dos nois. Sorpresa! Com es poden veure les coses de manera tan diferent?? Ells ho van veure clarament, no en tenien cap dubte: de cap manera la Fàtima ens volia controlar o desaprovova el que feiem, simplement per la Fàtima som com de la seva familia, cada dia entren a dintre casa seva, mengem amb ells i conversem durant hores. Simplement li va sortir un sentiment maternal, de protecció, d'alerta. Una vegada ella va veure que els dos nois eren de fiar i que no podien ser cap mala influència per nosaltres es va relaxar i va poder parlar amb ells tranquil·lament.
La Lourdes i jo ens miràvem amb cara de sorpresa mentre els dos amics ens ho explicaven. Veiem que, realment, el seu punt de vist no era tan descabellat. Quasi ens emocionavem de pensar que realment la Fàtima i la seva família ens tinguin en compte i es preocupin per nosaltres!
Quin passada poder compartir tants punts de vista diferents!! Sóc afortunada!!!!
dimecres, 3 de novembre del 2010
PER DEIXAR COMENTARIS!
Hola a tothom!
Sé que molts de vosaltres heu intentat deixar comentaris al meu blog i no us ha funcionat. És perquè jo havia d'activar unes opcions i no estava fet (cosa de novells!). Ara em penso que ja ho he fet bé, proveu-ho a veure què passa d'acord?? Em farà molta il·lusió! Montse Mena, gràcies per avisar-me i dir-me què havia de fer!!!
Sé que molts de vosaltres heu intentat deixar comentaris al meu blog i no us ha funcionat. És perquè jo havia d'activar unes opcions i no estava fet (cosa de novells!). Ara em penso que ja ho he fet bé, proveu-ho a veure què passa d'acord?? Em farà molta il·lusió! Montse Mena, gràcies per avisar-me i dir-me què havia de fer!!!
dimarts, 2 de novembre del 2010
MALLI
Ja m'han “batejat” amb un nom hindú: MALLI (es pronuncia com si fos una “l” geminada). És el nom que fan servir en tamil pel gessamí. Aquí en tenim molt i sovint ens el posem al cap per fer bonic. Fa una olor boníssima!
El nom me'l van posar la Fatima i la Kutima, gràcies!
Hi ha dues variants de la paraula que m'han portat a embolics últimament però ara ja ho tinc clar! Hi ha un altre nom que és ADUKKUMALLI, que és una variant de la flor Malli, és a dir, una variant de gessamí. I a més a més hi ha el nom MALLIGA que és un nom de dona hindú (es proununcia amb una /a/ llarga al final).
O sigui que ara si que és complexe perquè hi ha nens que em diuen Malli, altres que em diuen Malliga i altres que em diuen Carol! Però a mi m'encanta!
El nom me'l van posar la Fatima i la Kutima, gràcies!
Hi ha dues variants de la paraula que m'han portat a embolics últimament però ara ja ho tinc clar! Hi ha un altre nom que és ADUKKUMALLI, que és una variant de la flor Malli, és a dir, una variant de gessamí. I a més a més hi ha el nom MALLIGA que és un nom de dona hindú (es proununcia amb una /a/ llarga al final).
O sigui que ara si que és complexe perquè hi ha nens que em diuen Malli, altres que em diuen Malliga i altres que em diuen Carol! Però a mi m'encanta!
VISITA A UNA ESCOLA D'EDUCACIÓ ESPECIAL
Ahir al matí vaig anar a visitar una escola d'educació especial que hi ha a uns 25 quilòmetres de Vedanthangal. Hi vaig anar al el Yuvaraj que, a part de tenir moto i saber el camí, parla tamil!L'escola, que funciona des de l'any 1993, acull uns 80 nens amb diferents patologies (retard mental, paràlisi cerebral, diferents síndromes...). Els alumnes estan internats a l'escola i marxen a casa el cap de setmana, cada 15 dies o cada mes, segons les possibilitats de les famílies i les característiques de l'infant.
Ens va rebre la directora del centre, una senyora religiosa. Ens va explicar amb tot detall (i en anglès!) el funcionament de l'escola i després vam fer una visita a les aules. Ho tenen força ben muntat: aules amb un grup d'alumnes reduït, agrupats segons patologies i edats i amb dues mestres a l'aula (com a mínim). Treballen sobretot pensant en l'autonomia dels alumnes. També tenen algunes fisioterapeutes i material per fer la rehabilitació (força vell però vaja....). Però és clar, jo LOGOPEDA, amb els ulls ben oberts a veure com tenien muntat el tema de la comunicació (Nuri Vilà, atenció! No vaig poder parar de pensar en tu!!!). No vaig veure cap senyal que allà es fes servir cap sistema de comunicació alternativa. De fet ja vaig veure que la comunicació brillava per la seva absència.... Evidentment vaig preguntar com s'ho feien per comunicar-se amb les alumnes ja que, ja veia, que pocs d'ells parlaven. Em va dir que no tenien logopeda al centre (aquí ja vaig començar a bufar... ja em venien ganes d'arramangar-me i posar-me “manos a la obra”) i que la comunicació era a base de suposicions, interpretacions, gestos i proves vàries. O sigui, que si un nen plorava o feia alguna tipus de demanda s'anava provant: li donem menjar, li donem aigua, el portem al lavabo... fins que encertem! (clar que ja es coneixen els nens i això és relativament ràpid, però que limitat, oi?). Evidentment no hi ha cap tipus d'avaluació ni valoració sobre quines ón les possibilitats de l'alumne ni quin és el sistema que millor li aniria, simplement no hi ha sistema..... Buf, buf..... No me'n vaig poder estar i els hi vaig parlar de l'SPC i el Bliss. Em van dir que ja els sonava però que això portava molta feina. Per una banda s'havia d'elaborar tot el material i per altra, abans el nen no associava el significat amb la imatge calia un treball molt feixuc. I m'ho diuen a mi??? (Les mestres de Mataró m'entendran bé!). Total, que com que és molta feina, els recursos són el que són.... de moment el tema comunicació està apartat. I jo em pregunto: COM ES POT DEIXAR APARCAT UN TEMA COM LA COMUNICACIÓ???
Vaig sortir bufant, a veure si feia una mica de lloc al meu cap. Els ulls se'm negaven i tot. Quina impotència, no?? Vam pujar a la moto i vam començar a avançar cap a Chengalpattu. Al cap de 10 minuts ja havia aterrat a la realitat, tot al meu voltant m'indicava que sóc a la India, a la INDIA!!! Take it easy, Carol!
Vaig parlar amb el Yuvaraj i ell em va entendre de seguida. Em va dir que si aconseguia el material podiem tornar a l'escola i ensenyar-los-ho, almenys perquè ho vegin. Només que ho provessin amb un parell d'alumnes jo ja estaria contenta!
I ara crida a les nenes logopedes: teniu alguna idea?? Els porto les imatges de l'SPC i els explico una mica com va? Algú ho té en format digital i m'ho pot enviar? Boardmaker potser seria massa? Potser els puc ensenyar algun plafó de mostra??
Espero aportacions nenes, la ocasió s'ho val!!
Ens va rebre la directora del centre, una senyora religiosa. Ens va explicar amb tot detall (i en anglès!) el funcionament de l'escola i després vam fer una visita a les aules. Ho tenen força ben muntat: aules amb un grup d'alumnes reduït, agrupats segons patologies i edats i amb dues mestres a l'aula (com a mínim). Treballen sobretot pensant en l'autonomia dels alumnes. També tenen algunes fisioterapeutes i material per fer la rehabilitació (força vell però vaja....). Però és clar, jo LOGOPEDA, amb els ulls ben oberts a veure com tenien muntat el tema de la comunicació (Nuri Vilà, atenció! No vaig poder parar de pensar en tu!!!). No vaig veure cap senyal que allà es fes servir cap sistema de comunicació alternativa. De fet ja vaig veure que la comunicació brillava per la seva absència.... Evidentment vaig preguntar com s'ho feien per comunicar-se amb les alumnes ja que, ja veia, que pocs d'ells parlaven. Em va dir que no tenien logopeda al centre (aquí ja vaig començar a bufar... ja em venien ganes d'arramangar-me i posar-me “manos a la obra”) i que la comunicació era a base de suposicions, interpretacions, gestos i proves vàries. O sigui, que si un nen plorava o feia alguna tipus de demanda s'anava provant: li donem menjar, li donem aigua, el portem al lavabo... fins que encertem! (clar que ja es coneixen els nens i això és relativament ràpid, però que limitat, oi?). Evidentment no hi ha cap tipus d'avaluació ni valoració sobre quines ón les possibilitats de l'alumne ni quin és el sistema que millor li aniria, simplement no hi ha sistema..... Buf, buf..... No me'n vaig poder estar i els hi vaig parlar de l'SPC i el Bliss. Em van dir que ja els sonava però que això portava molta feina. Per una banda s'havia d'elaborar tot el material i per altra, abans el nen no associava el significat amb la imatge calia un treball molt feixuc. I m'ho diuen a mi??? (Les mestres de Mataró m'entendran bé!). Total, que com que és molta feina, els recursos són el que són.... de moment el tema comunicació està apartat. I jo em pregunto: COM ES POT DEIXAR APARCAT UN TEMA COM LA COMUNICACIÓ???
Vaig sortir bufant, a veure si feia una mica de lloc al meu cap. Els ulls se'm negaven i tot. Quina impotència, no?? Vam pujar a la moto i vam començar a avançar cap a Chengalpattu. Al cap de 10 minuts ja havia aterrat a la realitat, tot al meu voltant m'indicava que sóc a la India, a la INDIA!!! Take it easy, Carol!
Vaig parlar amb el Yuvaraj i ell em va entendre de seguida. Em va dir que si aconseguia el material podiem tornar a l'escola i ensenyar-los-ho, almenys perquè ho vegin. Només que ho provessin amb un parell d'alumnes jo ja estaria contenta!
I ara crida a les nenes logopedes: teniu alguna idea?? Els porto les imatges de l'SPC i els explico una mica com va? Algú ho té en format digital i m'ho pot enviar? Boardmaker potser seria massa? Potser els puc ensenyar algun plafó de mostra??
Espero aportacions nenes, la ocasió s'ho val!!
dimecres, 27 d’octubre del 2010
CHUTNEY CHAPATI!!
La Fàtima és una dona que viu a Vedanthangal juntament amb el seu home, els seus tres fills i el gos. Viuen a la casa que té la bandera de la India pintada a la façana! (al picasa podeu veure la foto de la casa i de la família també). Si volem podem anar a fer els àpats a casa seva, tenen un acord verbal amb la fundació i tots els voluntaris que vulguin hi poden anar (pagant, evidentment).
Avui al migdia hi hem anat i... sorpresa!!!! No hi havia arròs!!!! Avui ha fet un dinar digne de posar al bloc: CHAPATI AMB CHUTNEY!!!!! Deliciós, m'encanta, crec que és el meu menjar indi preferit! I no us penseu que és la gran cosa!!! La chapati és una mena de crepe feta amb farina integral, sal i aigua. Quan tens la massa feta es fan boles petites que després s'aplanen amb el rodet i es fregeixen. El chutney és una salsa feta a base de dahl torrat, all, coco, aigua i sal. La manera de menjar-ho és molt senzilla: tros de chapati i una mica de salsa per sobre o per dins. Fer-ho només amb una mà té la seva complicació, menys mal que és la dreta!
Avui al migdia hi hem anat i... sorpresa!!!! No hi havia arròs!!!! Avui ha fet un dinar digne de posar al bloc: CHAPATI AMB CHUTNEY!!!!! Deliciós, m'encanta, crec que és el meu menjar indi preferit! I no us penseu que és la gran cosa!!! La chapati és una mena de crepe feta amb farina integral, sal i aigua. Quan tens la massa feta es fan boles petites que després s'aplanen amb el rodet i es fregeixen. El chutney és una salsa feta a base de dahl torrat, all, coco, aigua i sal. La manera de menjar-ho és molt senzilla: tros de chapati i una mica de salsa per sobre o per dins. Fer-ho només amb una mà té la seva complicació, menys mal que és la dreta!
dimarts, 26 d’octubre del 2010
METTU THERU
Avui he anat a Mettu Theru, un poble que hi ha prop de Vedanthangal on també hi tenim una escola de reforç. Al meu entendre l'aula de Mettu Theru és una de les més afortunades: la mestra que hi ha està molt motivada, té moltes ganes de fer les coses bé, està oberta a aprendre, pregunta quan alguna cosa no la veu clara o no la sap fer, parla un anglès molt correcte, és molt propera als nens i a més, el volum d'alumnes no és excessiu!
De casa meva a Mettu Theru hi ha 15 minuts caminant i jo acostumo a anar-hi a peu tot i que és totalment fosc i no hi ha cap llum (mai havia fet servir tan el lot com aquí!). Quan arribo al carrer de l'aula de reforç els nens van sortint de les seves cases i es van unint a mi, caminem junts fins que arribem a l'escola. Avui he fet un munt de parades, tan d'anada com de tornada. Cada una ha sigut una explosió d'emocions diferents!
Primera parada a casa d'un dels nens. El seu pare estava enfilat a l'arbre recollint gobes (una fruita que tenim aquí). Hem estat parlant un momentet (el meu tamil no dóna per gaire i el seu anglès tampoc) i m'ha regalat dues gobes!
Segona parada a casa de tres alumnes que són germans. M'han convidat a entrar a casa seva, he conegut a tota la família i m'han obsequiat amb un grapat de cacauets!
Tercera parada: la tuition (tal com anomenen aquí les aules de reforç). Hem fet una classe genial entre la Chitra (la mestra) i jo! Els nens s'ho han passat molt bé i jo també! He estat una estona amb els més petits i després he anat a ajudar els grans que estaven fent deures. Els seus deures sempre consisteixen en el mateix: memoritzar alguna cosa. Avui, per exemple, alguns memoritzaven un poema en anglès, uns altres les preguntes de comprensió d'una història que havien llegit (contradictori oi, memoritzar preguntes de comprensió??), uns altres alguns apartats del llibre de ciències.... Hi ha un dels alumnes que parla molt bé anglès i he pogut tenir una conversa molt interessant amb ell! Deia que era molt difícil memoritzar tot allò. Jo li he dit que tenia raó, que jo no ho sabria fer. Li he dit que a Espanya no ho fem així i s'ha interessar pel nostre sistema educatiu (totalment sorprenent!). Li he explicat que a vegades llegim una història, la recordem i la podem explicar amb unes altres paraules, que no cal aprendre's exactament totes les paraules que hem llegit. He intentat fer una prova però no ho hem aconseguit: Ells saben el que han memortizat però si els treus d'aquí ja no tenen eines per ensortir-se'n.... A més, m'ha dit que si no ho repetia exactament el mestre de l'escola els podia arribar a picar. En aquests moment jo bufo, els que em coneixeu ja us ho podeu imaginar....
Al final de la classe els he demanat que m'ajudessin ells a mi. Estaven encantats!M'han ensenyat un munt de vocabulari en tamil i m'han explicat mil coses súper interessants sobre l'idioma, la cultura, els Déus que tenen.... A l'inici de la conversa erem 3 o 4 i hem acabat sent 8 o 10, la Chitra inclosa, parlant d'un munt de coses, tan de la India com d'Espanya! Ha sigut fantàstic! És increïble tot el que ens podem arribar a ensenyar!
De tornada cap a casa més parades! Primer de tot a casa d'una alumna a saludar la família i després a casa d'un altre nen on, tan si com no, m'han volgut regalar un paquet de galetes per celebrar el Diwali (és una festa que celebrarem el 5 de novembre i que per ells és molt important. És la festa de les llums, ja m'informaré i us ho explicaré!)
He arribat a casa molt contenta i emocionada! I, tot i que per mi ha sigut espectacular, crec que aquesta serà la tònica general perquè aquesta gent realment són diferents. Potser les circumstàncies, potser la cultura, potser la religió o potser una mescla de tot plegat i el seu bon cor i generositat fan que et sentis valorada, acollida i estimada. Gràcies!
diumenge, 24 d’octubre del 2010
AIXÒ SÍ QUE ÉS CHICKEN BRYANI!!
En Yuvaraj i en Ramesh són dos nois que treballen a l'oficina amb nosaltres. Ara ja fa uns dies que els conec i ens estem fent força amics! Avui han vingut a dinar a casa, ens han preparat un àpat boníssim: chicken masala per picar i després, de plat fort, chicken bryani! Tot plegat amanit amb una mica de cervesa i de postres pinya!! Ha sigut un dels millors menjars des que sóc aquí! Ja sé que es difícil d'entendre però és que és tan complicat aconseguir pollastre aquí! I avui en teníem doble ració! I de la cervesa ni en parlem, que sempre ens l'hem de comprar i beure d'amagat! I la pinya, que sembla una cosa tan senzilla, per ells és una fruita molt preuada perquè és molt cara! Ha sigut genial!
Ens han explicat un munt de coses interessants! Per què mengen amb les mans? Per què cal fer-ho amb tota la mà i no només amb tres dits? Per què es renten poc el cabell i es posen oli de coco tan sovint? Per què és més complicada una relació on la dona és d'origen indi i l'home occidental i no al revés?
Demà hem quedat per anar a jugar a cricket!!!
Estic molt i molt contenta!!!!!
dissabte, 23 d’octubre del 2010
LA NOSTRA NURSE JA ÉS A CASA.....
Ahir al vespre va marxar la Laura, la infermera que ha estat col·laborant amb la fundació durant 2 mesos i mig. Entre tots li vam fer una despedida maquíssima i ella es va posar molt contenta i emocionada alhora.
A mi em va servir per adonar-me que la gent de Vedanthangal ens està molt agraïda. Valoren molt el fet que vinguem a treballar aquí un temps i visquem al seu poble i amb la seva gent. Valoren que ens interessem pel seu país, per les seves tradicions, cultura, religions, inquietuds. Valoren també que nosaltres compartim amb ells el nostre món, inimaginable per ells (de fet, aquest món on sóc ara també era inimaginable per mi). Tot i la manera tan diferent que tenen de mostrar els sentiments i les emocions, a vegades tan sols una mirada o un gest és suficient per entendre'ls.
Laureta, ja deus ser a casona! Mil gràcies per l'acollida tan afectuosa i sincera a aquest cul de món!
Sense tu això no hagués sigut igual!
Et trobo a faltar!! Un petó ben gros!!!
A mi em va servir per adonar-me que la gent de Vedanthangal ens està molt agraïda. Valoren molt el fet que vinguem a treballar aquí un temps i visquem al seu poble i amb la seva gent. Valoren que ens interessem pel seu país, per les seves tradicions, cultura, religions, inquietuds. Valoren també que nosaltres compartim amb ells el nostre món, inimaginable per ells (de fet, aquest món on sóc ara també era inimaginable per mi). Tot i la manera tan diferent que tenen de mostrar els sentiments i les emocions, a vegades tan sols una mirada o un gest és suficient per entendre'ls.
Laureta, ja deus ser a casona! Mil gràcies per l'acollida tan afectuosa i sincera a aquest cul de món!
Sense tu això no hagués sigut igual!
Et trobo a faltar!! Un petó ben gros!!!
dimarts, 19 d’octubre del 2010
TAMIL
Estic aprenent Tamil. Com podria explicar el tamil perquè us en fessiu una idea?
- Llengua que es parla a l'estat de Tamil Nadu, al Sud de la India.
- Consta d'unes 350 lletres.
- L'escriptura recorda a dibuixos arrodonits on cada so pot contenir fins a 4 o 5 caràcters.
- Totalment impossible entendre ni una sola paraula.
- Prosòdia curiosa, com de cantarella, amb molts sons que s'allarguen sobretot al final de les frases.
- Velocitat de la parla: rapidíssima!
- Quan canten sembla que recitin mantres.
- Vibració molt forta que se't posa a dintre el cos i fa que tota l'energia es remogui, cosa que m'encanta!
- Llengua que es parla a l'estat de Tamil Nadu, al Sud de la India.
- Consta d'unes 350 lletres.
- L'escriptura recorda a dibuixos arrodonits on cada so pot contenir fins a 4 o 5 caràcters.
- Totalment impossible entendre ni una sola paraula.
- Prosòdia curiosa, com de cantarella, amb molts sons que s'allarguen sobretot al final de les frases.
- Velocitat de la parla: rapidíssima!
- Quan canten sembla que recitin mantres.
- Vibració molt forta que se't posa a dintre el cos i fa que tota l'energia es remogui, cosa que m'encanta!
diumenge, 10 d’octubre del 2010
FESTA AL TEMPLE DE VAIYAVOOR
Avui hem anat un temple que hi ha prop de casa nostra. Hi havia una festa. Aquí el concepte de “festa” és diferent. Bàsicament era un dia de dedicació als Déus: ofrenes i pregàries. L'ofrena per excel·lència és una fulla de plàtan amb un coco i dos o tres plàtans a dins. A vegades també hi posen encens. Sovint hi ha gent que dóna la cabellera com a ofrena. Si, si, es rapen el cap i donen els cabells als Déus. Aquests dies és molt comú trobar homes i dones amb el cap totalment rapat. La veritat és que, amb les dones, fa força impressió ja que normalment es deixen crèixer unes grans cabelleres abans no ho donen com a ofrena i el canvi és força espectacular!
He vist una cosa que m'ha impressionat molt! Hi havia un nen, devia tenir uns 10 anys, amb un forat a la llengua i un pal (com si fos una forca petita) que li travessava el forat. Això feia que hagués de tenir la llengua fora de la boca tota l'estona. El nen demanava almoina. M'ha impressionat i alhora preocupat molt. M'han vingut mil preguntes al cap: “ Què li han fet? Què ja fet aquest nen per merèixer això? Quants temps hi haurà d'estar així? No se'ls ha acudit que és un atemptat brutal contra la salut? I com parla? I com se li queda la llengua tanta estona fora de la boca?...” (de fet una companya i jo hem fet la prova de tenir la llengua fora de la boca durant una estona i és molt dur: es queda totalment seca, fan mal tots els músculs de la boca i no pots parlar ni empassar...)
Resulta que estava fent penitència. La seva família havia demanat algun favor als Déus i, si els hi concedia, farien fer aquesta penitència al nen. Possiblement l'ajut que demanaven estava relacionat amb el nen en qüestió. Només havia de portar el pal a la boca un dia i després s'ho podia treure. Es veu que no és de les penitències més dures que hi ha a la India i en concret a Tamil Nadu.
Com de fort pot arribar a ser el pes de la religió?
No us puc ensenyar cap foto. No he volgut ser partícep d'això.
He vist una cosa que m'ha impressionat molt! Hi havia un nen, devia tenir uns 10 anys, amb un forat a la llengua i un pal (com si fos una forca petita) que li travessava el forat. Això feia que hagués de tenir la llengua fora de la boca tota l'estona. El nen demanava almoina. M'ha impressionat i alhora preocupat molt. M'han vingut mil preguntes al cap: “ Què li han fet? Què ja fet aquest nen per merèixer això? Quants temps hi haurà d'estar així? No se'ls ha acudit que és un atemptat brutal contra la salut? I com parla? I com se li queda la llengua tanta estona fora de la boca?...” (de fet una companya i jo hem fet la prova de tenir la llengua fora de la boca durant una estona i és molt dur: es queda totalment seca, fan mal tots els músculs de la boca i no pots parlar ni empassar...)
Resulta que estava fent penitència. La seva família havia demanat algun favor als Déus i, si els hi concedia, farien fer aquesta penitència al nen. Possiblement l'ajut que demanaven estava relacionat amb el nen en qüestió. Només havia de portar el pal a la boca un dia i després s'ho podia treure. Es veu que no és de les penitències més dures que hi ha a la India i en concret a Tamil Nadu.
Com de fort pot arribar a ser el pes de la religió?
No us puc ensenyar cap foto. No he volgut ser partícep d'això.
divendres, 8 d’octubre del 2010
VANAKKAM!
Vanakkam!
Després de tan parlar-ne ja hi sóc, ja sóc a la India!
Ara fa gairebé tres setmanes que visc a Vedanthangal, un poblet molt i molt petit al sud del país, a l'estat de Tamil Nadu.
La dosi de coses noves, inimaginables i sorprenents ha sigut tan gran que, fins ara, no m'he vist en cor de començar a escriure res. Hi havia tanta informació al meu cap que em costava triar-la, organitzar-la i posar-hi paraules per tal de poder-ho compartir.
Ara m'he decidit a començar aquest bloc per tal d'anar deixant per escrit tots aquells pensaments i emocions que tingui durant aquest sis mesos d'aventura asiàtica!
Amb això dels blocs sóc novata o sigui que ja veurem com va sortint!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)