TEMA SERP *EPISODI 1, 2 I 3*

Podria dir que aquest tema està caducat però no havia dit res a ningú perquè no us espantessiu... Tot va començar el dia 20 de setembre de 2010 a la 1 de la matinada, és a dir, quan jo era a l'avió i em faltaven dues hores per aterrar a Chennai....

EPISODI 1

Mentre jo era a l'avió menjant something spicy la Judit, la voluntària d'educació que hi havia quan jo vaig arribar, estava llegint estirada al llit de la nostra caseta de voluntaris. Esperava que es fes l'hora per venir-me a buscar a l'aeroport. De sobte va sentir un soroll, va aixecar el cap i va veure que hi havia una serp. Era un serp no massa llarga, prima i negra. Va fer un bot del llit, va agafar un pal i s'hi va barallar una estona però no la va poder matar. Va tenir temps de tirar-li una foto abans que la serp s'escolés, no se sap on, i no es va deixar tornar a veure. La Judit va avisar la Laura, que dormia a l'habitació del costat (i que, evidentment, no es va poder tornar a adormir). Va arribar el xòfer de la Fundació i la Judit i ell van venir-me a buscar. La Laura soleta a la casa.
Quan ens vam trobar a l'aeroport la Judit em va donar la benvinguda i em va preguntar pel vol. La segona frase que vaig sentir a la India va ser: “Carol, no t'espantis però hi ha una serp a dintre a casa”.

EPISODI 2

Aquella nit, entre el viatge de l'aeroport a casa i les presentacions amb la Laura i la Judit, se'ns va fer de dia. L'endemà vam anar a dinar a casa la Fàtima i la Judit els va explicar l'esdeveniment de la serp i els va ensenyar la foto. No crec que mai oblidi la cara de la Fatima i del seu home quan van veure la fotografia. Les paraules (amb el seu anglès macarrònic que m'encanta) van ser: “Very dangerous, many poison, quickly die, no time to go to the hospital!”. Que traduït vindria a ser: “Molt perillosa, molt de verí, et morts ràpid, no et dóna temps d'anar a l'hospital”. Les tres voluntàries ens vam mirar, cagades de por. Vam pensar en trucar al nostre coordinador a Vedanthangal per dir-li que ens havíem assabentat que la serp era molt perillosa i que no sabíem ben bé què havíem de fer, que estavem espantades. Resposta del coordinador el segon dia de jo ser a la India: “No us preocupeu, ja marxarà”. Primera pregunta que apareix al meu cap: “I jo m'he de fiar d'aquesta Fundació?”
Al final va ser la família de la Fatima la que va venir a casa nostra i ens va ajudar a restrejar-ho tot, per veure si la serp encara era allà. No vam trobar res però el fet que algú ens hagués vingut a ajudar i ens hagués escoltat ja ens va tranquil·litzar una mica (vols dir que no li tocava fer això al nostre coordinador i no a la família que ens fa el dinar?)

EPISODI 3

L'endemà vam parlar amb el Lluís. Li vam dir que estàvem espantades i que la seva resposta no ens havia ajudat gaire. Ell deia que la gent del poble a vegades són molt exagerats (cosa que és veritat) però jo li vaig dir que això no treia que si un voluntari tenia algun problema, ell era el responsable d'acollir-lo (i més si no feia ni 4 hores que era al país!).
La serp no va tornar a aparèixer.

Aquest episodi es va unir a tres incidents més durant la meva primera setmana a Vedanthangal:
El wàter i la pica no funcionaven i ningú ens ajudava.
La brutícia acumulada a l'altra casa de voluntaris era tal que no s'hi podia ni entrar de la pudor que feia. Ningú s'havia preocupat d'anar-hi a fer un cop d'ull tot i que la Lourdes arribava al cap de dues setmanes i necessitava algun lloc.
Penso que potser podríem posar mosquiteres a les finestres i ens estalviaríem alguns “bitxos” a dintre a casa i la Judit em diu que el seu pare , que és fuster, es va oferir a fer unes bones mosquiteres només a preu de cost (60 euros per acondicionar totes les finestres de la casa) i que la Fundació havia dit que era massa car. Una Fundació que no té 60 euros és la que m'ha d'ajudar si em passa alguna cosa a 10.000 quilòmetres de casa meva?

Tot plegat em va fer posar de molt mal humor i vaig tardar molts dies a entendre què em passava. En realitat estava enfadada amb mi mateixa per haver confiat meś en la Fundació que en mi mateixa i per no haver sigut prou valenta per agafar la motxilla i marxar a la India jo sola, sense buscar-me cap Fundació d'excusa.

Amb el temps veig que viatjar sola o participar en un projecte d'un Fundació són coses que aporten experiències molt diferents i estic molt contenta de ser aquí. Un altre dia puc anar a viatjar sola i gaudir d'altres coses. De tota manera es podria parlar extensament de quina ha de ser l'acollida que una Fundació fa a un voluntari que destina uns mesos de la seva vida a una tasca concreta a l'altra punta del món amb el xoc cultural que això suposa (sobretot si pensem en un país com la India).